domingo, 10 de septiembre de 2017

OBSCENITAT DE LA MEMÒRIA

Pintura de Liubov Popova, 
cogida de Pinterest





OBSCENITAT DE LA MEMÒRIA




Torne a aquesta set hostil de les meues infàncies mentre m’afone en la panna de les setmanes en la tremolor dels nus descarnats de les sogues en les ejaculacions sordes i emmordassades del gos de l’alteritat de les criatures que no es troben a la nit i es perden en la fulla d’obvietat dels sarcòfags i es descarnen en les xanques caníbals de la nostàlgia sense que s’escolten els gemecs de les paraules i la fatiga de les ribes del país i el cimbell fondo de les seduccions a deshora (les infàncies i el seu rostre de recança alguns ocells morts desacostumant-se de la fúria groguenca de la nit les infàncies i els seus morts primerencs les infàncies rares i insostenibles) —sempre suposí que estimar-te amb paraules era d’allò més fàcil però les paraules són insuficients en un rostre incontable allò em feia levitar damunt del full de paper desordenat en la meua saliva enfollien les ejaculacions al costat de la ferida agonitzant de la desmesura al·ludida en alguns carrers els crits sords dels morts i les escarpades distàncies de l’alé en el precipici del niu una queixa com litoral a punt de ser només una ganyota en la tempesta dansen les crosses de l’alfabet mentre que s’arquegen els ossos del murmuri: de vegades és vast d’esquenes l’arc del cel o el gruix de les ombres que arriben a les pupil·les les aigües insomnes de la misericòrdia la molsa vertical de les viscositats el peix ossi líquid que s’encrespa davall de les flassades del son només em resta el clau de les pors i el cap fervorós de l’all inclinat fins a tocar terra en l’esglai de la respiració a comptagotes s’ennuvola la Gràcia fins esdevindre tragèdia (clar açò és el residu de tants colps) pesen els desassossecs tot i que siguen flàccids de tant caminar pesa la carn ancorada en el record pesen els arguments i els múltiples rampells quan sagna el passat amb els seus caminets de lluna derruïda —en algun lloc em perd en les branques de fum circumdant descendesc a poc a poc a l’olor de la nit: són agres els llampecs i hirsuts els vagons d’agonia de les meues fotografies són indicibles els voltants en què emmudesc d’immundícia: en acabant pense en les sabates de la infància i el seu oblit errant també en el raconet trencat de tots els noms filials (en cada carrer la penombra i la seua careta)…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OBSCENIDAD DE LA MEMORIA




Vuelvo a esa sed hostil de mis infancias mientras me hundo en el témpano de las semanas en el temblor de los nudos descarnados de los mecates en las sordas y amordazadas eyaculaciones del perro de la otredad de las criaturas que no se encuentran en la noche y se pierden en la hoja de obviedad de los sarcófagos y se descarnan en las zanjas caníbales de la nostalgia sin que se escuchen los gemidos de las palabras y la fatiga de las orillas del país y el señuelo hondo de las seducciones a deshora (las infancias y su rostro de pesadumbre algunos pájaros muertos desacostumbrándose de la furia amarillenta de la noche las infancias y sus tempranos muertos las infancias raras e insostenibles) —siempre supuse que amarte con palabras era de lo más fácil pero las palabras son insuficientes en un rostro incontable aquello me hacía levitar sobre la hoja de papel desordenada en mi saliva enloquecían las eyaculaciones al lado de la herida agonizante de la desmesura aludida en lagunas calles los gritos sordos de los muertos y las escarpadas distancias del aliento en el precipicio del nido una queja como litoral a punto de ser sólo una mueca en la tempestad danzan las muletas del alfabeto mientras se arquen los huesos del murmullo: a veces es vasto de espaldas el arcoíris o el grosor de las sombras que llegan a las pupilas las aguas insomnes de la misericordia el musgo vertical de las viscosidades el pez óseo líquido que se encrespa debajo de las cobijas del sueño únicamente me queda el clavo de los miedos y la cabeza fervorosa del ajo inclinado hasta tocar tierra en el pasmo de la respiración a cuentagotas se nubla la Gracia hasta convertirse en tragedia (claro esto es el residuo de tantos golpes) pesan los desasosiegos aunque estén flácidos de tanto andar pesa la carne anclada en el recuerdo pesan los argumentos y los múltiples arrebatos cuando sangra el pasado con sus caminitos de luna derruida —en algún lugar me pierdo en las ramas de humo circundante desciendo con lentitud al olor de la noche: son agrios los relámpagos e hirsutos los vagones de agonía de mis fotografías son indecibles los alrededores en los que enmudezco de inmundicia: luego pienso en los zapatos de la infancia y su errante olvido también en el rinconcito roto de todos los nombres filiales (en cada calle la penumbra y su antifaz)…

Barataria, 2017


miércoles, 6 de septiembre de 2017

AVIDESA

Pintura de Zdzislaw Beksinski, cogida de Pinterest.





AVIDESA




En aquest tràngol de vísceres fosques el xiulit dels ulls en la seua emboscada perenne: cap extravagància no m’és aliena ni els invisibles quadrons del sanglot ni els buits que deixen els analgèsics ni les fotografies amargues del desencís tot encaixa en les ombres: l’impúdic i els colps de set que no saben de reminiscències ni de la ressaca que em deixa l’embriaguesa de les teues cuixes ¿Qui coneix aquests forats negres del temps la meua feble memòria de peixos la brutícia acumulada en els hospitals i els anys bixestos? En la llengua del parrac de les voltes aquesta pruïja de l’eufòria en la pell ¿te’n recordes? —em dius— ¿cóm és el darrer infern dels amants els remolins de culpes que s’arremolinen com la fullaraca? (no ho recorde) i tanmateix hi ha una canilla de tristesa en el meu tòrax un núvol de minuts que mai no perdonen unes paraules sense mesura: el cert és que ens sobren fèretres a l’hora d’inventariar les ulleres insubmergibles del trànsit (també en el coixí moren els somnis mor el cor davant del punyal malèvol dels monstres que procrea el somnambulisme mor la mar sense bragues dels miralls la mar amb dents premuts udolen totes les lluernes traïdes) en la febre del país em venen també les moradures que em deixen els carrers i les voravies aquest món sempre fosc i fugitiu dels muiracs aquest ventre de fúries a l’hora del ros —ignore si he d’oblidar totes les certeses aquelles depravacions de l’ofegament i la flaire a rent de les campànules l’animalet de la pau i el seu espill trencat (tota aquesta dolor moradenca m’ofega) i mentre goteja la boca els seus fluids putrefactes quasi mosseguem columnes de fang i granit qualsevol ferida perllonga la sinuositat de la memòria i s’hi avé una rosa d’ossades com els dubtes que ens deixa el fem: al final la nuesa té parentesc amb certes decapitacions amb el pap corromput dels rossinyols o amb aquell circ macabre dels equívocs —de tota manera sempre serem pols i fins i tot nit sense pronòstic (supose que ho comprens) boques adscrites al fred i la mort: l’acritud de l’horitzó només ens ha donat flassades calcinades i una ferocitat de pols capaç de posar fi a les paraules…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





AVIDEZ




En ese trance de vísceras oscuras el silbo de los ojos en su emboscada perenne: ninguna extravagancia me es ajena ni los invisibles cuartones del sollozo ni los vacíos que dejan los analgésicos ni las fotografías amargas del desencanto todo cabe en las sombras: lo impúdico y los golpes de sed que no saben de reminiscencias ni de la resaca que me deja la embriaguez de tus muslos ¿Quién conoce esos agujeros negros del tiempo mi débil memoria de peces la suciedad acumulada en los hospitales y los años bisiestos? En la lengua del harapo de las bóvedas esa comezón de la euforia en la piel ¿recuerdas? —me dices— ¿cómo es el infierno postrero de los amantes los remolinos de culpas que se arremolinan como la hojarasca? (no lo recuerdo) y sin embargo hay una jauría de tristeza en mi tórax una nube de minutos que nunca perdonan unas palabras sin mesura: lo cierto es que nos sobran féretros a la hora de inventariar las ojeras insumergibles del tránsito (también en la almohada mueren los sueños muere el corazón frente al puñal avieso de los monstruos que procrea el sonambulismo muere el mar sin bragas de los espejismos el mar con dientes apretados aúllan todas las luciérnagas traicionadas) en la fiebre del país me vienen también los moretones que me dejan las calles y las aceras ese mundo siempre oscuro y fugitivo de los murciélagos ese vientre de furias a la hora del rocío —ignoro si debo olvidar todas las certidumbres aquellas depravaciones del ahogo y el aroma a levadura de las campánulas el animalito de la paz y su espejo roto (todo este dolor cárdeno me ahoga) y mientras gotea la boca sus fluidos putrefactos casi mordemos columnas de talpetate y granito cualquier herida prolonga la sinuosidad de la memoria y a ello se aviene una rosa de osamentas como las dudas que nos deja el estiércol: al final la desnudez tiene parentesco con ciertas decapitaciones con el buche corrompido de los ruiseñores o con aquel circo macabro de los equívocos —de todas formas siempre seremos polvo y hasta noche impredecible (supongo que lo comprendes) bocas adscritas al frío y la muerte: la acritud del horizonte sólo nos ha dado cobijas calcinadas y una ferocidad de polvo capaz de ponerle fin a las palabras…
Barataria, 2017

domingo, 3 de septiembre de 2017

FUM GRIS

Imagen cogida del facebook de Pere Bessó





FUM GRIS




Ja sense els incendis ens queda el museu de la gola per a entendre les distintes tempestes de l’aleteig els insomnis subterranis sense les dreceres quotidianes potser res no hi ha en els ràfecs de dècades de forats: tampoc no hi ha faules darrere de la nostàlgia si de cas el fum prolix de l’inabastable aquest altre viure culpable de les monedes fins al punt de pervertir els genolls — mai no hi hagué certesa en cada boca que creixia cada cos es cremava en la sendera de la discòrdia (fou sempre com una presó de paraules amargues) sempre hi era la proximitat inexacta l’embolcall dels bafs i alguns desvaris propis de la infàmia (mai no aguaití el subsòl del martiri ni aquests traus encarnats del crit ni la tempesta de granit en petites dosis) un sempre és a mercè de les ombres als esquinçalls de l’alé i a les rajoles de certs imaginaris sovint hi ha un complot d’ulls o de respiracions repugnants que impideixen la transparència de les finestres en aquestes hores només el ganivet de l’angoixa i les seues possibilitats de crit a la vista s’allunya com el tropell del vent no queda cap fotografia del real llevat del cos dolent de desigs l’irreal que s’emporta la glopada de fum que ix de la boca els colors anul·lats de les setmanes el rellotge obligat a sospirar dins del meu somni (les pors i la vigília són sempre a l’ordre del dia) —un no inventa els límits ni la pal·lidesa d’una llàgrima famolenca ni un ocell sense ales tan certs com els sotracs del subconscient o el rerefons de les aigües servides del mal humor: tot queda en promesa després de veure les burilles dels somnis llavors quan les palpebres es cansen d’aquest món ferotge del país quan el prisma del cerç ha acumulat foscors i la roba obri mons putrefactes i estranyes interioritats pense en l’arbre sense fulles dels morts: no hi ha cap gramàtica per a escriure tot el fàstic ni l’irreal que acostumen a tindre certes vivències creix la nosa en els orificis del foc: tot enfolleix en la febre de la gola en els mingitoris mai no manca aquesta musiqueta insidiosa que només s’apaga quan acaba la vida (veig l’empremta del temps en l’espill)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





HUMO GRIS




Ya sin los incendios nos queda el museo de la garganta para entender las distintas tormentas del aleteo los insomnios subterráneos sin los atajos cotidianos quizás nada exista en los aleros de décadas de agujeros: tampoco hay fábulas detrás de la nostalgia si acaso el humo prolijo de lo inasible ese otro vivir culpable de las monedas hasta el punto de pervertir las rodillas —nunca hubo certidumbre en cada boca que crecía cada cuerpo se fue quemando en el sendero de la discordia (fue siempre como una cárcel de amargas palabras) siempre estaba ahí la cercanía inexacta la envoltura de los vahos y algunos desvaríos propios de la infamia (nunca avizoré el subsuelo del martirio ni esos ojales encarnados del grito ni la tormenta de granito en pequeñas dosis) uno siempre está a merced de las sombras a las rasgaduras del aliento y a las baldosas de ciertos imaginarios a menudo hay un complot de ojos o de respiraciones repugnantes que impiden la transparencia de las ventanas a estas horas sólo el cuchillo de la angustia y sus posibilidades de grito a la vista se aleja como el tropel del viento no queda ninguna fotografía de lo real salvo el cuerpo doliente de deseos lo irreal que lleva consigo la bocanada de humo que sale de la boca los colores anulados de las semanas el reloj obligado a suspirar dentro de mi sueño (los miedos y la vigilia siempre están a la orden del día) —uno no inventa los límites ni la palidez de una lágrima hambrienta ni un pájaro sin alas tan ciertos como los estremecimientos del subconsciente o el trasfondo de las aguas servidas del malhumor: todo queda en promesa tras ver las colillas de los sueños justo cuando los párpados se cansan de ese mundillo fiero del país cuando el prisma del cierzo ha acumulado oscuridades y la ropa abre mundos putrefactos y extrañas interioridades pienso en el árbol sin hojas de los muertos: no existe una gramática para escribir todo el hastío ni lo irreal que suelen tener ciertas vivencias crecen los ascos en los orificios del fuego: todo enloquece en la fiebre de la garganta en los mingitorios nunca falta esa musiquita insidiosa que sólo se apaga cuando acaba la vida (veo la huella del tiempo en el espejo)
Barataria, 2017

martes, 29 de agosto de 2017

ULL SOLUBLE

Pintura de Joan Miró





ULL SOLUBLE




En aquest ull soluble dels objectes que cauen al buit aquelles arqueologies dels somniso les consonants amples de la memòria: m’oblide dels sarcòfags i de les demències cegues destintades que pul·lulen al voltant és per buscar un cofre subterrani i guardar-hi tot el dol que se’ns dóna a mans plenes les diademes moribundes dels cabells les proclames perpètues de la nuesa sacsejar la femta de la tristor o exhumar tots els missatges subliminals de la rosa d’aquest confí que forada la tendresa (orb el fred fa la seua tasca menyspreable) em lliure als molls morts de l’entrecella damunt del paisatge en l’abastracció de les pol·lucions és cruel la punta d’ungla que atrapa la misèria és cruel el descens als claveguerons de la floridura sobreviure a tant de dia implacable entre ombres suïcides i cementeris sense rostre i sense ales és cruel el semen esbargit reptant sobre l’imminent la navalla d’afaitar embolicada en una mortalla em desespera l’aigua de fum dels ocells em fa mal la dent penjant de la fam em fa mal el fred del país en els matins i les nits em fa mal l’increment de les portes tancades i els braços inermes —de vegades només vull oblidar-me dels meus records i de la llengua pronunciada en la teua cremada en l’ebrietat de mel del teu tròpic en tots aquests dimonis que arruixen de guitarra els teus pits en cada flama dels sons el teler i la seua dissonància d’arbre caduc la sang i els subjectes anònims que l’habiten sempre estic despert davant de la crueltat: de vegades és només una línia pàl·lida vinguda als meus ulls des del llindar un desastre de finestres una branca estèril del nostre temps o només un sobresalt de rellotges rebregats o només el llibre revelat de la mort amarg en el porus de taüts sempre hi ha minuts incerts durant l’esclat del sexe: embriaga l’udol dels vòmits mentre s’anul·la l’espill de l’angoixa després de tot el descobriment de la nit em resten els peixos de llum en el forat del tòrax em resta l’evidència del tall i les seues ferides colèriques (tot acaba sent memòria envellida i fil d’ulleres arrossegat pel fragor de les ninetes: davant de cada dia la innocència acaba sent només aquesta noció del que un ha perdut)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ


OJO SOLUBLE




En este ojo soluble de los objetos que caen al vacío aquellas arqueologías de los sueños o las consonantes anchas de la memoria: me olvido de los sarcófagos y de las demencias ciegas desteñidas que pululan alrededor es para buscar un cofre subterráneo y guardar ahí todo el luto que se nos da a manos llenas las diademas moribundas de los cabellos las proclamas perpetuas de la desnudez sacudir las heces de la tristeza o exhumar todos los mensajes subliminales de la rosa de ese confín que horada la ternura (ciego el frío hace su labor despreciable) me rindo en los muelles muertos del entrecejo sobre el paisaje en el ensimismamiento de las poluciones es cruel el pedazo de uña que atrapa la miseria es cruel el descenso a los resumideros del moho sobrevivir a tanto día implacable entre sombras suicidas y cementerios sin rostro y sin alas es cruel el semen disperso reptando sobre lo inminente la navaja de afeitar envuelta en una mortaja me desespera el agua de humo de los pájaros me duele el diente colgado del hambre me duele el frío del país en las mañanas y las noches me duele el incremento de las puertas cerradas y los brazos inermes —a veces sólo quiero olvidarme de mis recuerdos y de la lengua pronunciada en tu quemadura en la embriaguez de miel de tu trópico en todos esos demonios que rocían de guitarra tus senos en cada flama de los sonidos el telar y su disonancia de árbol caduco la sangre y los sujetos anónimos que la habitan siempre estoy despierto frente a la crueldad: a veces es sólo una línea pálida venida a mis ojos desde el umbral un desastre de ventanas una rama estéril de nuestro tiempo o sólo un sobresalto de estrujados relojes o sólo el libro desvelado de la muerte amargo en el poro de ataúdes siempre hay minutos inciertos durante el estallido del sexo: embriaga el alarido de los vómitos mientras se anula el espejo de la angustia después de todo el descubrimiento de la noche me quedan los peces de luz en el agujero del tórax me queda la evidencia del filo y sus coléricas heridas (todo acaba siendo envejecida memoria e hilo de ojeras arrastrado por el fragor de las pupilas: ante cada día la inocencia acaba siendo sólo esa noción de lo que uno ha perdido)
Barataria, 2017