domingo, 24 de marzo de 2013

LITORAL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





LITORAL





germinen els jocs agitats de l’escuma en la sal incendiària de les banderes al costat de les aigües el Paradís perdut del tacte desfullat de la sorra hi ha tantes dispersions que ja no recorde el riure de l’argila sacsada per la pluja: dies de ninetes cegues en la tija de l’aurora abans sang el caragol dels espills les àvides incandescències del sexe amb els seus cadàvers prematurs —hui l’horitzó és un ocell balb davall de la pregària invisible de l’insomni ¿Quan fou l’última vegada que pugí les bastides de l’alegría? (la nostàlgia gravita impossible a la vora dels litorals en hores sense sostenidors en la set oblidada en una llàgrima) ja no recorde la pira immolada de l’hivern ni la flama freda de l’arc del cel ni els engonals fèrtils del lacustre pense en el paraigües núbil de les llavors aqueixa és una altra ombra d’aixades joioses inflades a l’hora de la carn al•lucinada a la recerca de l’espai de les illades te’n rius —em digué la pedra tosca de sobte càlida dins de la sang no no me’n ric —he respost a l’inusual i inevitable de la cendra encara tèbia en el sanglot (ofrene l’espiga amb tot i els motius de les lianes amotinades en l’abric perdut dels quatre vents de la pell flagel•lada) amb la simplicitat de la meua roba és suficient per escalfar el fervor o el porus ert dels portals el zenit que embena els meus ulls quan mor la joia indeleble dels afluents: malgrat tot el que va quedant-se busque l’a la b la c de la geografia i fins i tot la gespa peridora de la tendresa la p l’m del perenne l’itinerari del cresol en les mans totes les meues pedres fogueres pòstumes i el fred que crema al niu —tu saps potser el que significa l’irreparable i tots els desvetlaments desplomats de la memòria: els cascos de la joia cada presagi de la boira com teranyina l’escuma evasiva de l’argent viu si fem un recompte ai encendre tant nom fatu acostar els velers consumits de la nit exhalar de nou fosques espelmes obrir una altra volta el cresol del firmament preferesc llavors pensar en les ribes errabundes del somni en les simples humitats del rou en el claustre de certs arcaismes encara vigents en el ventall del crepuscle preferesc sentir el xerric de l’oli a certs sospirs en letargia: les consonants soles no són prometedores e f g h i j damunt de l’esca inversemblant de la vesprada és difícil —em dic, pensar en la pell marró de Penèlope— pensar des d’ací en els vaixells que es perden en el triangle de la destrucció del semen torne a l’a b c d e només per a fer més obstinada la boira el balancí amb paraigües el blau impàvid de Darío la vehemència del safareig de l’esperit la remor arrossega l’embarcació dels ulls ¿és música la vibració dels penya-segats? ¿és cos la nit ungida en el contorn del tacte? —ara sé que l’epidermis pateix de nostàlgies: les vocals em recorden la primera victòria de la llum: a e i o u la primera espina clavada en les temples (riu-te si vols entre els dits de les paraules mai no sigues vehement en la ciutadella de l’alcova amolla el niu com una rebel•lió de brases amolla els teus llavis de nitroglicerina amolla els teus ocells de darrerra nit)…

Baratària, 23.IV.2013

“Litoral” [‘Litoral’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ







LITORAL






germinan los juegos agitados de la espuma en la sal incendiaria de las banderas junto a las aguas el Paraíso perdido del tacto deshojado de la arena hay tantas dispersiones que ya no recuerdo la risa de la arcilla sacudida por la lluvia: días de pupilas ciegas en el tallo de la aurora antes sangre el caracol de los espejos las ávidas incandescencias del sexo con sus cadáveres prematuros —hoy el horizonte es un aterido pájaro bajo la invisible plegaria del insomnio ¿Cuándo fue la última vez que subí los andamios de la alegría? (la nostalgia gravita imposible a la orilla de los litorales en horas sin sostenes en la sed olvidada en una lágrima) ya no recuerdo la pira inmolada del invierno ni la fría flama del arco iris ni las ingles fértiles de lo lacustre pienso en el paraguas núbil de las semillas esa otra sombra de azadones jubilosos henchidos a la hora de la carne alucinada en pos del espacio de los ijares te ríes —me dijo la piedra pómez de pronto cálida dentro de la sangre no no río —he respondido a lo insólito e inevitable de la ceniza aún tibia en el sollozo (ofrendo la espiga con todo y los motivos de las lianas amotinadas en el refugio perdido de los cuatro vientos de la piel flagelada) con la simplicidad de mi ropa es suficiente para abrigar el fervor o el poro yerto de los portales el cenit que venda mis ojos cuando muero el alborozo indeleble de los afluentes: pese a todo lo que se va quedando busco la a la b la c de la geografía y hasta el césped perecedero de la ternura la p la m de lo perenne el itinerario del candil en las manos todos mis pedernales póstumos y el frío que arde en el nido —vos sabés seguramente lo que significa lo irreparable y todos los desvelos desplomados de la memoria: los cascos del alborozo cada presagio de la niebla como tela de araña la espuma evasiva del azogue si hacemos un recuento ay encender tanto nombre fatuo acercar los veleros consumidos de la noche exhalar de nuevo oscuros cirios abrir otra vez el candil del firmamento prefiero entonces pensar en las orillas errantes del sueño en la simples humedades del rocío en el claustro de ciertos arcaísmos todavía vigentes en el abanico del crepúsculo prefiero oír el chirrido del aceite a ciertos suspiros aletargados: las consonantes solas no son promisorias e f g h i j sobre la yesca inverosímil de la tarde es difícil —me digo, pensar en la piel marrón de Penélope— pensar desde aquí en los barcos que se pierden en el triángulo de la destrucción del semen vuelvo a la a b c d e sólo para hacer más obstinada la niebla el columpio con paraguas el azul impávido de Darío la vehemencia del charco del espíritu el murmullo arrastra la embarcación de los ojos ¿es música la vibración de los acantilados? ¿es cuerpo la noche ungida en el contorno del tacto? —ahora sé que la epidermis adolece de nostalgias: las vocales me recuerdan la primer victoria de la luz: a e i o u la primera espina clavada en las sienes (ríete si quieres entre los dedos de las palabras jamás seas vehemente en la ciudadela de la alcoba suelta el nido como una rebelión de brasas suelta tus labios de nitroglicerina suelta tus pájaros de última noche)…

Barataria, 23.IV.2013






sábado, 16 de marzo de 2013

SIGA LA TERRA

Imagen cogida del blog: intercesoresenaccion.blogspot.com





SIGA LA TERRA




…tot relligat als arrels de la nit.
PERE BESSÓ




Siga ací l’ombra del llavi sec, l’adusta vena de la veu que marxa
cap a espais transformats. (En l’ull l’au del reemplaçament)
La pols delata les estrofes de l’alé, el com de l’esca en el cresol
de l’asfíxia del basalt, la presó que lliga els somnis (llig en la immobilitat
obsessa de la sang) Qui, al capdavall, parla i existeix?
Qui hiberna en l’ombra impossible? ¿Hi ha llum en la foscor de la pedra?
(Tant he caminat que ja dorm. L’escletxa oprimeix, però desondeix)
—De sobte, em corroeixes;
De sobte, em desment ací en la terra, únic ull l’ull de l’ocell
enmig de la frontissa dels cavalls cansats de la pell seca.
Brunzeja l’àvid rudiment de les abelles i el soterrani de l’esperit;
—xiuxiuege en la prolixitat de la negació que em torna immune—: penge
d’un fil, cauré enmig dels excrements del minut, en el pols del tamborinet
cec, en el crespó de les properes aigües?
El disbarat és el més pròxim a l’inversemblant i inusitat.
Davalle, per si de cas, a la ficció de les meues sabates avergonyides:
em consumeixen les pàgines esborrades de la tinta, el colp d’ossos
dels jardins, els voltors escapçats dels mocadors, el do que palesa
les ninetes, el consum diari de la pedra tosca.
(Sé d’avantmà que tota la carn va a acabar en la terra. Sé del cruixit)
Quan conclourà la sembra, eixirà a la llum la veritat de les llavors?
Continuem morint que la llum és cega. Continue el nus per a l’endevinalla…

Baratària, 16.III.2013


NOTA: “Sea la tierra” [‘Siga la terra’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ amb l’agraïment de la cita d’un vers d’aquest darre





SEA LA TIERRA




…totalmente religado a las raíces de la noche.
PERE BESSÓ




Sea aquí la sombra del labio seco, la adusta vena de la vos que marcha
hacia espacios transformados. (En el ojo el ave del reemplazo)
El polvo delata las estrofas del aliento, el cómo de la yesca en el candil
de la asfixia del basalto, la cárcel que ata los sueños (leo en la inmovilidad
obsesa de la sangre) ¿Quién, después de todo habla y existe?
¿Quién hiberna en la sombra imposible? ¿Hay luz en la oscuridad de la piedra?
(Tanto he caminado que ya duermo. La rendija oprime, pero desvela)
—De pronto, me corroes;
de pronto, me desmiento aquí en la tierra, único ojo el ojo del pájaro
en medio del gozne de los caballos cansados de la piel seca.
Zumba el ávido rudimento de las abejas y el sótano del espíritu;
—murmuro en la prolijidad de la negación que me torna inmune—: pendo
de un hilo, ¿caeré en medio de las heces del minuto, en el pulso del taburete
ciego, en el crespón de las próximas aguas?
El desatino es lo más próximo a lo inverosímil e inusitado.
Desciendo, por si acaso, a la ficción de mis zapatos avergonzados:
me consumen las páginas borradas de la tinta, el golpe de huesos
de los jardines, los buitres decapitados de los pañuelos, la dádiva que hace
alarde de pupilas, el consumo diario de la piedra pómez.
(Sé de antemano que toda la carne va a dar a la tierra. Sé del crujido)
Cuando concluya la siembra, ¿saldrá a la luz la verdad de las semillas?
Sigamos muriendo que la luz es ciega. Siga el nudo para el acertijo…

Barataria, 16.III.2013


viernes, 15 de marzo de 2013

TAÜTS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





TAÜTS





A Pere Bessó

Todo es andar a ciegas, en la
fatiga del silencio, cuando ya nada nace…
EFRAÍN HUERTA




(A poc a poc se’m formaren com llargs xiprers destinats al crepuscle clavats en les pestanyes de l’hivern esguitats d’esventrades hèlices clivellades com els hemisferis de la sotsobra: d’un tren a un altre els ulls depilats de les paraules el hui demà penjat del fum incert de les meues burilles piula cada dia la meua fam per la fusta en aquesta tardor per cert que corre a passos vertiginosos amb un tardívol colofó d’epitafis ¿calla el llavi del migdia en el seu badall convocat en la sentida carn que desfonda la seua lluïssor? ¿calla la gebrada concreta que es disputa la meua ossada el deler corporal que també se’n va amb el vent? —és temps —em dic a manera de testament— d’escoltar i escoltar-me de parlar a la pluja mentre l’aigua corre en la vorera la pedra de la foscor (no la quietesa que alcança el seu apogeu entre respiració i ferida consagrat el carrer dels morts baixant l’escalinata el desajust consumat dels dubtes: morir i dormir callar sense l’orientació del vent insondable el bes que una vegada balbucejà en el monodiàleg de les possibilitats) l’ombra sap quan les ulleres cobren la seua factura la mirada nua o obedient l’estreta claror al voltant de l’ara major de la destrucció que no distingeix el fil (perquè fa igual el del bisturí o el d’una destral el flux de la memòria i el mirall el litoral final en la concavitat de les mans) tant setge dicta ara la seua herència: aspire en els buits de les paradoxes ¿abasteix algun pronom per a l’oblit? acaba el meu temps en el somnambulisme de les finestres —en aqueix espai disposat sense faristols a la vorera del pis d’ahir al costat de l’atzar callat del pedestal del mocador —he de llegir la possibilitat dels ciris i inquirir en el seu repertori d’asfíxia la marcida flor de penes visible en l’olor nauseabund del nus que trenca la sinestèsia o calla en la salobrosa ala del patetisme (en alguna escena les mans inescrutables del rellotge les agulles de l’alba abandonades en el cos imperiós de la nit) hi ha fanals oscil•lants als ecos llarga desfilada de taüts convertits en íntims pals dins del port de la fusta tanmateix descansen les campanes recolzades en la flauta muda de la llengua en el profund de l’estremiment el cos només delera la túnica cenyida al cos: arrere la menta i el cilantre el pebre erràtic de l’alé arrere la postdata de l’ala el llibre de les urgències o el riu al límit del fosc —hui és el meu torn per a assossegar els peixos de la follia i viure la nit adins i que acabe el cansament del minut (entre la boira i la pluja es despenyen les humides cornises l’escirxament de l’esperit) resten darrere de les callositats del calendari els ulls que una vegada acumularen cossos les mans que netejaren la misèria (ací tanmateix flueix l’immòbil) ¿puc esperar una altra llum quan la terra és definitiva? ¿puc seure a la destra sense apagar els canelobres sense deixar de saber del final cec? Davant del cos sap el pols de la llibertat)…

Baratària, 11.III.2013


“ATAÚDES” [‘TAÜTS’], poema dedicat d’ANDRÉ CRUCHAGA, traduït al català per PERE BESSÓ




ATAÚDES




A Pere Bessó

Todo es andar a ciegas, en la
fatiga del silencio, cuando ya nada nace…
EFRAÍN HUERTA





(Se me fueron formando como largos cipreses destinados al crepúsculo clavados en las pestañas del invierno salpicados de destripadas hélices agrietados como los hemisferios de la zozobra: de un tren a otro los ojos depilados de las palabras el hoy mañana colgado del humo incierto de mis colillas pía cada día mi hambre por la madera en este otoño por cierto que corre a pasos vertiginosos con un tardío colofón de epitafios ¿calla el labio del mediodía en su resquicio convocado en la sentida carne que desfonda su brillo? ¿calla la escarcha concreta que se disputa mi osamenta el ansia corporal que también se va con el viento? —es tiempo —me digo a manera de testamento— de escuchar y escucharme de hablarle a la lluvia mientras el agua corre en el borde la piedra de la oscuridad (no la quietud que alcanza su apogeo entre respiración y herida consagrada la calle de los muertos bajando la escalinata el desajuste consumado de las dudas: morir y dormir callar sin la orientación del viento insondable el beso que una vez balbuceó en el monodiálogo de las posibilidades) la sombra sabe cuándo las ojeras cobran su factura la mirada desnuda u obediente la estrecha claridad alrededor del altar mayor de la destrucción que no distingue el filo (porque da igual el del bisturí o el de un hacha el flujo de la memoria y el espejismo el litoral final en la concavidad de las manos) tanto asedio dicta ahora su herencia: aspiro en los vacíos de las paradojas ¿alcanza algún pronombre para el olvido? acaba mi tiempo en el sonambulismo de las ventanas—en ese espacio dispuesto sin atriles al borde del piso de ayer junto al azar callado del pedestal del pañuelo —debo leer la posibilidad de los cirios e inquirir en su repertorio de asfixia la marchita flor apenas visible en el olor nauseabundo del nudo que rompe la sinestesia o calla en la salobre ala del patetismo (en alguna escena las manos inescrutables del reloj las agujas del alba abandonadas en el cuerpo imperioso de la noche)hay faroles oscilantes en los ecos largo desfile de ataúdes convertidos en íntimos mástiles dentro del puerto de la madera sin embargo descansan las campanas acodadas sobre la flauta muda de la lengua en lo profundo del estremecimiento el cuerpo sólo anhela la túnica ceñida al cuerpo: atrás la hierbabuena y el cilantro la pimienta errátil del aliento atrás la posdata del ala el libro de las urgencias o el río al límite de lo oscuro —hoy es mi turno para sosegar los peces de la locura y vivir la noche adentro y que acabe el cansancio del minuto (entre la niebla y la lluvia se despeñan las húmedas cornisas el desuello del espíritu) quedan atrás las callosidades del calendario los ojos que una vez acumularon cuerpos las manos que limpiaron la miseria (aquí sin embargo fluye lo inmóvil) ¿puedo esperar otra luz cuando la tierra es definitiva? ¿puedo sentarme a la diestra sin apagar los candelabros sin dejar de saber del final ciego? Ante el cuerpo sabe el pulso de la libertad)…

Barataria, 11.III.2013


domingo, 10 de marzo de 2013

TEMPESTA

Imagen cogida del blog berthroile.blogspot.com







TEMPESTA




Des dels reguers del teulat, la fúria de l’agua. Tots els dies fixats
a la boca tancada del sucre.
(Al buit de la claraboia, ebrietat de malsons, el got ple de l’aixeta.)
Com un destí desviscut, aquesta campana de pa al meu alé,
l’oïda a l’aire de les hores, cicles esdevinguts senderes.
(Si la pluja fóra la meua llum deixaria d’anar a fosques, mocador secret
entre les meues mans, pedra de sempre.)

Si en el vol, el rou mulla la claror, la boca que haurà de mossegar la fusta,
entre una branca i una altra, doble ala en l’aigua persistent.
Tota l’olor a terra sense escindir-se: els sentits majors en el silenci
aquest aire que esgarrapa unànime el pol•len.
(La finestra des de la taul deixa veure la seua boira persuassiva.)

Baratària, 01.III.2013

“Tempesta” [Tormenta], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





TORMENTA




Desde las acequias del tejado, la furia del agua. Todos los días pegados
a la boca cerrada del azúcar.
(En el hueco del tragaluz, ebriedad de pesadillas, el vaso lleno del grito.)
Como un destino desvivido, esta campana de pan en mi aliento,
el oído al aire de las horas, ciclos vueltos senderos.
(Si la lluvia fuera mi luz, dejaría de andar a oscuras, secreto pañuelo
entre mis manos, piedra de siempre.)

Si en el vuelo, el rocío moja la claridad, la boca que habrá de morder la madera,
entre una rama y otra, doble ala en el agua persistente.
Todo el olor a tierra sin escindirse: los sentidos mayores en el silencio
este aire que escarba unánime el polen.
(La ventana desde la mesa deja ver su niebla persuasiva.)

Barataria, 01.III.2013

sábado, 2 de marzo de 2013

RETRAT ADJUNT

Imagen cogida de enunlugardelahuerta.blogspot.com




RETRAT ADJUNT




(Comença el meu món al voltant de les ninetes, enmig de cossos i estupors ofegats: encara perviuen els vaixells d’amarant? Fan eclosió les baldes en l’alé, l’enruna de la boirina en la vitrina de l’antiquari? En el doble del retrat, el gemec del vent en les llavors: l’ombra del temps i la impossible volubilitat de l’horitzó; freds, els rostres inventats, la nicotina com un bosc d’enigmes, cada au mor en les pròpies urgències del seu vol. En la malesa, per dissort, hi ha rosegadors i no fades que renoven el coixí. En la infàmia del dol, tota la forma vençuda dels retrats, totes les aigües davallades del rellotge.)

Quan passa la tempesta sempre seque les meues sabates amb la tija
de la història. —El paraigües de l’instant obri els seus braços trencats, la llum 
profusa que encara resta en la destrucció de la pedra del besllum.
El somni és en realitat un fantasma amb ullals feridors i voraços:
Crema, en desordre, el pubis en les meues mans, la mirada que naix al fons
dels capcirons de la nit,
els cabells insistents de l’asserradura:
tot el llampec entra en la campana de la gespa. Tot l’afany cec
dels ascensors,
el respir dolent en les paraules del desencaminament.
On la llinda enllumena, el bocí capturat de les ombres.
És ofec, també, la faula del cingle a la vora del batec de la motlura.


Baratària, 16.II.2013


“Retrat adjunt” [Retrato adjunto], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA, traduït al català per PERE BESSÓ




RETRATO ADJUNTO




(Comienza mi mundo alrededor de las pupilas, entre cuerpos y estupores ahogados: ¿todavía perviven las vasijas de amaranto? ¿Hacen eclosión las aldabas en el aliento, el escombro de la neblina en la vitrina del anticuario? En el doble del retrato, el quejido del viento en las semillas: la sombra del tiempo y la imposible volubilidad del horizonte; fríos, los rostros inventados, la nicotina como un bosque de enigmas, cada ave muere en las propias urgencias de su vuelo. En la maleza, por desgracia, hay roedores y no hadas que renuevan la almohada. En la infamia del luto, toda la forma vencida de los retratos, todas las aguas descendidas del reloj.)

Cuando pasa la tormenta siempre seco mis zapatos con el tallo
de la historia. —El paraguas del instante abre sus brazos rotos, la luz
profusa que aún queda en la destrucción de la piedra del destello.
El sueño resulta ser un fantasma con hirientes y voraces colmillos:
Arde, en desorden, el pubis en mis manos, la mirada que nace al fondo
de la yema de los dedos de la noche,
los cabelllos insistentes del aserrín:
todo el relámpago entra en la campana del césped. Todo el afán ciego
de los ascensores,
el respiro doliente en las palabras del extravío.
Donde el dintel alumbra, la porción capturada de las sombras.
Es ahogo, también, la fábula del risco al borde del pálpito de la moldura.


Barataria, 16.II.2013