VIA LLIURE

Imagen cogida del Fb de Pere Bessó

VIA LLIURE

Al pujol que fa l’horitzó amb els seus velams, el llampec
a l’altura de les meues temples, i els dits lluminosos damunt de l’espill.
(Hui no hi ha resquills als cantons de l’horitzó, ni semàfors foscos
en la llunyania, sinó via lliure per als pals solars.)
En aquesta llum de l’anell efervescent, els dos hemisferis del riure
i la subversió simultània del prisma.
En l’autoretrat del gratacels dels trens, el sucre juga a ser temporal
en el balcó polvorizat del pol•len.
Després que la plenamar trencà els traus del zodíac, l’alta marea
possibilita hui, esborrar les esdrúixoles dels peixos.
A través del vent, el cordatge de l’alé i el seu mosaic de reflexos.

“Via lliure” [‘Via libre’] traducció al català de PERE BESSÓ del poema d’ANDRÉ CRUCHAGA 

VÍA LIBRE

En la colina que hace el horizonte con sus velámenes, el relámpago
a la altura de mis sienes, y los dedos lumínicos sobre el espejo.
(Hoy no hay esquirlas en las esquinas del horizonte, ni semáforos oscuros
en la lejanía, sino vía libre para los mástiles solares.)
A esta luz de la sortija efervescente, los dos hemisferios de la risa
y la subversión simultánea del prisma.
En el autorretrato del rascacielos de los trenes, el azúcar juega a ser temporal
en el balcón pulverizado del polen.
Después que la pleamar rompió los ojales del zodíaco, la alta marea
posibilita hoy, borrar las esdrújulas de los peces.
A través del viento, el cordaje del aliento y su mosaico de reflejos.

Barataria, 26.V.2013

PEDRA

Imagen cogida de: commons.wikimedia.org

PEDRA

El dia de sobte aspira a ser aire. La pedra, concubina.

Hui és un dia per a confessar certes paraules: paraules verges,

no aqueixa esquizofrènia atònica de la fullaraca. Hui és un dia sense suborns,

—també sense maniqueismes, per descomptat—.

Passà la tempesta esquinçant els traus del pressentiment, la cripta del xiprer;

ara només he de respirar,

entre llànties i rosada, fins arribar a l’imaginari revelat.

“Pedra” [‘Piedra’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

PIEDRA

El día de repente aspira a ser aire. La piedra, concubina.

Hoy es un día para confesar ciertas palabras: palabras vírgenes,

no esa esquizofrenia atónica de la hojarasca. Hoy es un día sin sobornos,

—también sin maniqueísmos, por supuesto—.

Pasó la tormenta rasgando los ojales del pálpito, la cripta del ciprés;

ahora sólo debo respirar,

entre lámparas y rocío, hasta alcanzar el imaginario revelado.

Barataria, 09.V.2013

BACINETA

Imagen cogida de la red

BACINETA

I qui sap si és un altre llibre líquid del sedàs, la rosa vessada de sobte en la dringadissa de les gotes? I en la seua aroma, qui empara les destrosses, el dia rere dia bolcat en el seu fervor? Somie davant de cada conjur, espie el fil que flueix i arriba als lòbuls, cap a les sirenes dormides en l’orgia. Plou. Què diria Magritte, Miró en atenció als somnis, al jardí a soles sentint el desconcert, l’ars poètica de la garrotxa o el bel sense trellat dels vil•lans? —L’ancià al costat del seu cresol compta el temps, la forqueta de la nit dels records, el plec de sospirs que ofega el paper, la història sense herois damunt de la gespa silvestre. La dona, l’home amb le seues vanes clarors. Sense dubte una follia necessària, afonar-se en l’objecte com una altra manera de bracejar en les andanes, en l’amagatall gotejant la misèria. No hi ha cap vestit contra les inclemències, llevat de les inclemències mateixes, l’ixcanal sense pulcritud, les aigües brutes dels engolidors que la història va vessant en els televisors i els periòdics. En el respir el metall sord del pedestal profà, el violent mercat intransitiu dels llauners, els símbols inefables de les etimologies, la raó de meditar en la teología fins al punt de traspassar l’au fènix les rajoles del mur de cendra. Advertesc cada dia que és necessari netejar el trenc d’alba.

“Bacinica” [‘Bacineta’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

BACINICA

¿Y quién sabe si es otro libro líquido del cedazo, la rosa derramada, de pronto en el tintineo de las gotas? Y en su aroma, ¿quién ampara los destrozos, el día a día volcado en su fervor? Sueño frente a cada conjuro, espío el hilo que fluye y llega a los lóbulos, hacia las sirenas dormidas en la orgía. Llueve. ¿Qué diría Magritte, Miró en atención a los sueños, al jardín a solas oyendo el desconcierto, el ars poética del breñal o el balido sin cordura de los vilanos? —El anciano junto a su candil cuenta el tiempo, la horqueta de la noche de los recuerdos, el pliego de suspiros que ahoga el papel, la historia sin héroes sobre el césped silvestre. La mujer, el hombre con sus vanas claridades. Sin duda una locura necesaria, hundirse en el objeto como otra forma de bracear en los andenes, en el escondite goteando la miseria. No hay traje alguno contra las inclemencias, salvo las inclemencias mismas, el ixcanal sin pulcritud, las sucias aguas de los tragantes que la historia va derramando en los televisores y los periódicos. En el respiro el metal sordo del pedestal profano, el violento mercado intransitivo de los hojalateros, los símbolos inefables de las etimologías, la razón de meditar en la teología al punto de traspasar el ave fénix los ladrillos del muro de ceniza. Advierto cada día que es necesario limpiar el amanecer.

Barataria, 21.VIII.2012