lunes, 30 de septiembre de 2013

BRESCA

Imagen cogida de la red



BRESCA




Puc fer tantes analogies a l’hora de la dansa de les abelles.
Puc obrir el teló del ruc omnipresent, 
Descubrir el bombat dels sagraments, i el genet alat damunt de la mel.
Els dies pregons, l’arrel somnàmbula del pols: després, els aspres
buits que deixa la congesta.
Cap a on van, al capdavall, les ales i les parpelles?
Cap a on el brunzir dens, la desfilada, l’atac, la resistència?
—Cada cèntim de la bresca s’enredra en els dits: cada gota afegeix crits.
Jo, semblant a l’eixam, habite al cau dels somnis.
Mai no he fet servir contrasenyes per a trotar davall del violí de les entranyes.
(Però hem de jugar a l’endevinalla per a descobrir l’alba. Així pengen
els rellotges del pèndol.)


“Bresca” [‘Panal’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanés al català per PERE BESSÓ





PANAL



Puedo hacer tantas analogías a la hora de la danza de las abejas.
Puedo abrir el telón de la colmena omnipresente, 
descubrir la comba de los sacramentos, y el jinete alado sobre la miel.
En los días profundos, la raíz sonámbula del pulso: después, los ásperos
vacíos que deja el ventisquero.
¿Hacia dónde van, después de todo, las alas y los párpados?
¿Hacia dónde el zumbido denso, el desfile, el ataque, la resistencia?
—Cada centavo del panal se enreda en los dedos: cada gota suma gritos.
Yo, como enjambre habito en la madriguera de los sueños.
Nunca usé contraseñas para trotar debajo del violín de las entrañas.
(Pero hay que jugar al acertijo para descubrir el alba. Así cuelgan
los relojes del péndulo.)
Barataria, 30.IX.2013

miércoles, 25 de septiembre de 2013

DESAFECCIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




DESAFECCIÓ





M’allunye, doncs, de les imatges negres dels cercles. Ja només pensar
em cou; preferesc, de sobte, no fer-ho i percaçar l’ombra
rugosa de la pluja, al cap i a la fi, filial per als meus ulls.
—Sé, tanmateix, com pesa la taula buida i sense estovalles.
(Vull restar en els meus draps vells, ací, quan la vesprada treballa
amb els difunts, en l’espill cansat del crepuscle.)

Què em dius, després de deixar l’ànima? —Res no hauré de dir, soscavades
les pors. Res en la claror quan ascendesc.
Tremolen els aparadors de les onades de l’horitzó, amb prou feines abolits
els somnambulismes, l’imant de les antenes a les parpelles, les claus
purificades del calostre…

“Desafecció” [‘Desapego’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






DESAPEGO




Me alejo, pues, de las imágenes negras de los círculos. Ya sólo pensar
me causa escozor; prefiero, de pronto, no hacerlo y seguir la sombra
rugosa de la lluvia, al cabo, filial para mis ojos.
—Sé, sin embargo, cuánto pesa la mesa vacía y sin mantel.
(Quiero estar en mis trapos viejos, aquí, cuando la tarde trabaja
con los difuntos, en el espejo cansado del crepúsculo.)

¿Qué me dices, después de dejar el alma? —Nada habré de decir, socavados
los miedos. Nada en la claridad cuando asciendo.
Tiemblan las vitrinas del oleaje del horizonte, apenas abolidos
los sonambulismos, el imán de los mástiles en los párpados, las llaves
purificadas del calostro…

Barataria, 20.IX.2013

lunes, 23 de septiembre de 2013

PASSADÍS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




PASSADÍS




He cavalcat llargs corredors de records: una darrere de l’altra la fúria
dels monòlegs terribles.
Un darrere de l’altre el bosc dels dies darrers, la dansa trista del record
i la febre de la pols que plega els meus genolls.
(Els passadissos tenen mans de setmanes acumulades, estranys esbufecs,
severes fibres d’arna.)

Per si de cas duc un crucifix al pit embussat d’inclemències.

"Passadís" ['Pasadizo'] d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





PASADIZO




He cabalgado largos pasillos de recuerdos: una tras otra la furia
de los monólogos terribles.
Uno tras otro el bosque de los días postreros, la danza triste del recuerdo
y la fiebre del polvo que doblega mis rodillas.
(Los pasadizos tienen manos de semanas acumuladas, extraños resuellos,
severas fibras de polilla.)

Por si acaso llevo un crucifico en el pecho atorado de inclemencias.

Barataria, 23.IX.2013

viernes, 13 de septiembre de 2013

INCENDI

Imagen cogida de la red




INCENDI




En els incendis grisos dels inventaris, l’àngel diligent de les aigües,
l’estrofa de les sastreries nocturnes, el gat que damunt de la tapiera miola
i arrapa la punta de les estrelles.
(Cadascú du dins dels seus ulls una porció de vaixells i illes.)
Potser perquè s’hi obren al món tots els calendaris,
la llum de l’alba que fueteja o el litoral corbat de la mort. —en les mans
ancoren els vianants dels gratacels,
un blues amb tabac com xilets retorts que s’albira
als espills violents de la pols.
Només resta extingir el foc dels paisatges sinistres del dia a dia: les hores
i els murs passen com pasquins publicitaris davant dels escapularis 
sagnant de la llaura.
Un dia qualsevol em preguntí per primavera vegada: sóc captaire —diguí—
quan em parlà una geografia sense llànties…

“Incendi” [‘Incendio’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





INCENDIO





En los incendios grises de los inventarios, el ángel diligente de las aguas,
la estrofa de las sastrerías nocturnas, el gato que sobre el tapial maúlla
y rasguña la punta de las estrellas.
(Cada quien lleva dentro de sus ojos, una porción de barcos e islas.)
Tal vez porque allí se abren al mundo todos los calendarios,
la luz del alba que fustiga, o el litoral curvado de la muerte. —en las manos
anclan los peatones de los rascacielos,
un blues con tabaco como chilillos retorcidos que se vislumbra
en los espejos violentos del polvo.
Sólo queda apagar el fuego de los paisajes siniestros del día a día: las horas
y los muros pasan como vallas publicitarias frente al escapulario 
sangrante del arado.
Un día de tantos me pregunté por la primavera: soy mendigo —dije—
cuando me habló una geografía sin lámparas…

Barataria, 12.IX.2013

domingo, 8 de septiembre de 2013

INSTANT

Teresa Esteve, imagen cogida del FB de Pere Bessó




INSTANT



A Teresa Esteve



En el sentit del quotidià de la vida, un reviu tots els dies. 
Fins on salvem les distàncies en aquell instant de mar?
Fins quina pàgina la tinta és expressiva, conjur suficient del poema?
—Cadascú des de la seua realitat pregona, revela les seues introspeccions.
No sé quina flor emergeix del besllum. 
No sé quins sortilegis té l’ofegament de les teules.
(En el brufol dels hermetismes tota la respiració continguda de l’ara.
Tot llenguatge encara la mort en el poema.)

Clar que la totalitat mai és habitable, ni en retrospectiva.
—Calma’t, em digué la pedra: baixa els teus atifells i descansa…





INSTANTE



A Teresa Esteve, in memoria



En el sentido de lo cotidiano de la vida, uno revive todos los días. 
¿Hasta dónde salvamos las distancias en aquel instante de mar?
¿Hasta qué página la tinta es expresiva, conjuro suficiente del poema?
—Cada quien desde su realidad profunda, revela sus introspecciones.
No sé qué flor emerge del destello. 
No sé qué sortilegios tiene el ahogo de las tejas.
(En el búho de los hermetismos toda la respiración contenida del ahora.
Todo lenguaje afronta la muerte en el poema.)

Claro que, la totalidad nunca es habitable, ni en retrospectiva.
—Ten calma, me dijo la piedra: baja tus aperos y descansa…

Barataria, 08.IX.2013

sábado, 7 de septiembre de 2013

ANDANA

Imagen cogida de la red




ANDANA




Encara crides el meu nom com un vell clavicèmbal. Entre anells errants
i gossos de carrer, l’estació seca espanta els ocells:
—sembla que el pressentiment s’abillà d’eternitat (amollen els cantons el safrà
de la nit)
; jo m’hi quede, per si de cas, a l’aguait que Déu
parle amb mi…

“Andana” [‘Andén’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ 





ANDÉN




Aún gritas mi nombre como un viejo clavicordio. Entre anillos errantes
y perros callejeros, la estación seca ahuyenta los pájaros:
—parece que el pálpito se vistió de eternidad (sueltan las esquinas el azafrán
de la noche)
; yo me quedo, por si acaso, a la espera de que Dios
hable conmigo…

Barataria, 03.IX.2013

viernes, 6 de septiembre de 2013

LA FI DELS TEMPS

Imagen cogida de la red



LA FI DELS TEMPS




Alguna cosa parla amb mi des de la roca que discorre dins de l’aigua:
el llenguatge és el mateix que aprenguí en l’huracà de les paràboles;
—els colors descoberts en el darrer designi, i dissolts
en la bullida del foc que creix en l’últim calze del mirall.
(La llumyania del firmament m’envaeix sempre amb les seues preguntes:
aprenguí del despull tota la filosofia de la vida; el tragí s’esvaeix
en una sola paraula: m’aboque a l’ull de la felicitat última)…
Serveixen de res els conclaves quan s’anteposa l’orgasme de la ràfega?
Augmenta el núvol d’excrements als transatlàntics…

“La fi dels temps” [‘Final de los tiempos’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





FINAL DE LOS TIEMPOS



Algo habla conmigo desde la roca que discurre dentro del agua:
el lenguaje es el mismo que aprendí en el huracán de las parábolas;
—los colores descubiertos en el postrero designio, y disueltos
en el bullir del fuego que arrecia en el último cáliz del espejismo.
(La lejanía del firmamento me invade siempre con sus preguntas:
aprendí del despojo toda la filosofía de la vida; el trajín se desvanece 
en una sola palabra: me asomo al ojo de la felicidad última)…
¿Sirven de algo los cónclaves cuando se prima el orgasmo de la ráfaga?
Aumenta la nube de heces en los transatlánticos…

Barataria, 06.IX.2013

lunes, 2 de septiembre de 2013

MONÒLEG

Imagen cogida de la red




MONÒLEG





Oblida l’alba l’immòbil; la nit, aqueixa eternitat cega de la desmemòria:
tot el llindar fou espill fosc, infidels els mots:
—espere tantimentres lliurar-me a l’inexpugnable.

 “Monòleg” [‘Monólogo’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




MONÓLOGO





Olvida el alba lo inmóvil; la noche, esa eternidad ciega de la desmemoria:
todo el umbral fue espejo oscuro, infieles las palabras:
—espero mientras tanto entregarme a lo inexpugnable.
Barataria, 02.IX.2013