lunes, 14 de enero de 2013

CATARSI

Imagen tomada de la red




CATARSI





M'agradaria parlar de mi en el poema, però em tem que en cada vers,
només haja mostrat els taüts del meu alé:
veritable raó del meu silenci i el viatge final, per al qual
m’exercití als penya-segats.
Sé que em gite cada dia amb les cantonades de la mort:
La meua única certesa és d'haver esgotat el mite d'Ícar i d’autoflagelar-me
en la benaventurança del poema que es capbussa en l'oblit.
Darrere de cada imaginari, el sopar ferotge de les ares.
Dins de les parpelles, la pedra amb què el brancal de la pluja ensopega.


Baratària, 14.I.2012






CATARSIS





Quisiera hablar de mí en el poema, pero temo que en cada verso,
sólo haya desvelado los ataúdes de mi aliento:
verdadera razón de mi silencio y del viaje final para el cual
me ejercité en los acantilados.
Sé que me acuesto cada día con los rincones de la muerte:
mi única certeza es haber agotado el mito de Ícaro y autoflagelarme
en la bienaventuranza del poema que bucea en el olvido.
Detrás de cada imaginario, la cena feroz de los altares.
Dentro de los párpados, la piedra con la cual tropieza la ramazón de la lluvia.


Barataria, 14.I.2012