jueves, 14 de febrero de 2013

LLINDARS

Imagen cogida de la red




LLINDARS




La Muerte está sentada
a mis umbrales... quien va a morir, va muerto.
JOSÉ MARTÍ




Creue el llindar, allà, a l’escorxador i la contraporta de la llinda.
Els ulls penjats de les mans, les paraules que el vent arrossega
com en un erm, les lletres grises dels reixats, 
ací el vent fred dels taüts, 
el galop de qui ja és mort, la música esvanida
de les ombres.
La fam dels camins em porta cap a aus errants: forceja el dia
i els oblits, nínxols foscos com els rellotges de l’alé.
Qui ja és mort només procura lletrejar la cendra, una espelma que s’obri
entre teranyines, el pouet de l’alba en les ombres.
Ja hi ha cansament i dolència en la brida de les sabates: 
—Serà possible emigrar amb tots els dubtes, el cordell del crepuscle
en les temples, el túnel dels somnis triturats?
Ací al meu costat en el límit del retorn.
La carronya de la tinta en l’escapulari. L’ou sec de l’alegria.
El lliri penjat del rou damunt de les parets, les hores cegues del finestral;
en la set, la falsa mà del jou, el cànem múltiple dels nus.
Consumeix la ràfega del crucifix, la llum violenta de l’identitat que agonitza,
el tràngol en la seua fogassa de claus.
Al capdavall, el manoll d’enderrocs dels somnis i el teixement de la boira.
Cadascú mor amb el seu mateix escalpel en les temples:
sí, bé en els sediments de l’ imant, bé en el puny de la salmorra.
Quan l’hàlit deixa de ser, la perplexitat de l’aprenentatge; quan s’avancen
les portes, es fa visible el corc…
A la meua vora l’aglomeració de les panolles i els cascos, l’èmfasi
De l’esbufec en la crepitació de les voltes de les properes aigües.

Baratària, 13.II.2013

“Umbrales” [‘Llindars’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ






UMBRALES





La Muerte está sentada
a mis umbrales... quien va a morir, va muerto.
JOSÉ MARTÍ



Cruzo el umbral, allí, en el madero y la contrapuerta del dintel.
Los ojos colgados de las manos, las palabras que el viento arrastra
como en un páramo, las letras grises de las verjas, 
aquí el viento frío de los ataúdes, 
el galope de quien ya ha muerto, la música desvanecida
de las sombras.
El hambre de los caminos me lleva hacia aves errantes: forcejea el día
y los olvidos, nichos oscuros como los relojes del aliento.
Quien ya ha muerto sólo procura deletrear la ceniza, una vela que se abre
entre telarañas, el pocillo del alba en las sombras.
Ya hay cansancio y dolencia en la brida de los zapatos: 
—¿Será posible emigrar con todas las dudas, el cordel del crepúsculo
en las sienes, el túnel de los sueños triturados?
Aquí junto a mí en el límite del retorno.
La carroña de la tinta en el escapulario. El huevo seco de la alegría.
El lirio ahorcado del rocío sobre las paredes, las horas ciegas del ventanal;
en la sed, la falsa mano del yugo, el cáñamo múltiple de los nudos.
Consume la ráfaga del crucifijo, la luz violenta de la identidad que agoniza,
el trance en su hogaza de clavos.
Al final, el manojo de escombros de los sueños y la tejedura de la niebla.
Cada quien muere con su propio escalpelo en las sienes:
si, ya sea en los sedimentos del imán, o en el puño de la salmuera.
Cuando el hálito deja de ser, la perplejidad del aprendizaje; cuando avanzan
las puertas, se hace visible la carcoma…
Junto conmigo la aglomeración de las mazorcas y los cascos, el énfasis
del resuello en la crepitación de las bóvedas de las próximas aguas.

Barataria, 13.II.2013