Imagen cogida de la red
ADVERSITAT
La realitat sempre és una altra, i no la que veuen
els nostres sentits;
per això, hi ha la confusió i de sobte s’allarguen
les distàncies,
les parets de l’insomni, el sutge del desvetlament
amb la seua seqüela
de capells mortuoris. —potser deurem entendre la
pluja amarga
de la garrotxa, desxifrar el sagnat somort de
l’arna,
i fugacitat del vent, acomiadar-se dels dies que
cauen
com castell de naips. Sempre es fa difícil
ensenyorir-se de la llum
de les finestres, desxifrar els missatges del
penediment,
no permetre que els records convertesquen en sal el
calendari,
ni en sutge, el treball diari del temps. (Davant de l’adversitat,
són
necessaris trossets de paciència; davant de l’insensible,
el
millor antídot és la indiferència: així he eixit de la follia
—ara
bec dels manuals que escriví vora de l’espill.
A
gosades, no hi ha receptes, ni art culinària que valga
per
a atiar els ulls o llevar els fetixes que pul·lulen com éssers normals
al
carrer de tots els dies. Evite el prurit de les ànimes contrites:
pense
en la fetidesa del cel: ja abans, l’ambigüitat
atià
els meus sentits; l’irracional mossegà les cortines de l’alé.
Descobrí
els significats esvanits dels cèntims amb un grapat
de
terra putrefacta a la boca. Mai no ha sigut fàcil entendre la ficció
de
la llum, el gris de les paraules amb pinyates, l’arc del cel a punt
de
ser daga. A temps he descobert el xip de les simulacions,
l’inconscient
anterior a l’escriptura.)
En algun lloc els llavatoris, el pany fent-se arca…
“Adversitat”
[‘Adversidad’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
ADVERSIDAD
La realidad siempre es otra, y no la que ven
nuestros sentidos;
por eso, existe la confusión y de pronto se alargan
las distancias,
las paredes del insomnio, el hollín del desvelo con
su secuela
de sombreros mortuorios. —Quizá debamos entender la
lluvia amarga
de la breña, descifrar el sangrado mortecino de la
polilla,
y fugacidad del viento, decirle adiós a los días
que caen
como castillo de naipes. Siempre resulta difícil
adueñarse de la luz
de las ventanas, descifrar los mensajes del
arrepentimiento,
no permitir que los recuerdos conviertan en sal el
calendario,
ni en hollín, el trabajo diario del tiempo. (Ante la adversidad,
son
necesarios trocitos de paciencia; ante lo insensible,
el
mejor antídoto es la indiferencia: así he salido de la locura
—ahora
bebo de los manuales que escribí junto al espejo.
Desde
luego, no hay recetas, ni arte culinario que valga
para
atizar los ojos o quitar los fetiches que pululan como seres normales
en
la calle de todos los días. Evito el prurito de las almas contritas:
pienso
en la fetidez del cielo: ya antes, la ambigüedad
atizó
mis sentidos; lo irracional mordió las cortinas del aliento.
Descubrí
los significados desvanecidos de los centavos con un puñado
de
tierra putrefacta en la boca. Nunca ha sido fácil entender la ficción
de
la luz, el gris de las palabras con piñatas, el arco iris a punto
de
ser daga. A tiempo he descubierto el chip de las simulaciones,
el
inconsciente anterior a la escritura.)
En algún lugar los lavatorios, la cerradura,
haciéndose arca…
Barataria,
18.VII.2013
