Imagen cogida del FB de Iancu Gheorghita
MANIFEST
Ja he oblidat els set cels de l’oblit: —La cançó dels pirates,
la línia rural dels bulls de l’alfàbega, l’espill del meu propi
manicomi, les aspes verticals dels xufles, la tristesa cadavèrica
de les cincuies, i aqueixa veu, lenta o abstreta de les formigues
dissoltes als carrers de la meua sang, als fonells de les meues ungles.
Ja he oblidat l’ardor dels rellotges en els segles de la meua memòria
paleolítica: —I, tanmateix, hi ha esclats de les brases i pergamins
imponents que no serveixen per a flaçada, sinó per a encatifar els nostres peus
nus, la reïna corpulenta de les creus en apinyats pulmons.
Un dia rere un altre se’ns esdevenen horitzons de minotaures,
cíclops a l’aguait, cruixits de un llit abissal, pors a l’eco i els murs,
pors al bull del bes, mil·lenàries àguiles juguen a l’astor,
—Hi haurà llum en apoplexia de tanta teoria? En els ulls que et miren
reprimit, cap el món, la trama de les engrunes, els noms
comptats de carrers inesgotables, el magnum compromés de les ales,
els solsticis en la truita dels gossos, l’ombrel·la dels fungs
en el cos de la meua mateixa nostàlgia, l’huracà a frec de pell
amb els seus propis estrèpits, el destí els llavis del qual sagnen:
flueix el manifest del temps en el cor rebel dels rellotges.
“Manifest” [‘Manifiesto’] d’André CruchagA traduït al català per Pere Bessó
MANIFIESTO
Ya he olvidado los siete cielos del olvido: —La canción de los piratas,
la línea rural de los hervores de la albahaca, el espejo de mi propio
manicomio, las aspas verticales de los chufles, la tristeza cadavérica
de las cincuyas, y esa voz, lenta o ensimismada de las hormigas
disueltas en las calles de mi sangre, en los témpanos de mis uñas.
Ya he olvidado el ardor de los relojes en los siglos de mi memoria
paleolítica: —Y sin embargo, hay destellos de las ascuasy pergaminos
imponentes que no sirven para cobija, sino para alfombrar nuestros
pies desnudos, la resina corpulenta de las cruces en apiñados pulmones.
Un día y otro día nos devienen horizontes de minotauros,
cíclopes acechos, crujidos de un cauce abisal, miedos al eco y los muros,
miedos al bullir del beso, milenarias águilas juegan al azor,
—¿Habrá luz en apoplejía de tanta teoría? En los ojos que te miran
reprimido, cabe el mundo, la trama de las migajas, los nombres
contados de calles inagotables, el magnun comprometido de las alas,
los solsticios en la tortilla de los perros, la sombrilla de los hongos
en el cuerpo de mi propia nostalgia, el huracán a flor de piel
con sus propios estrépitos, el destino cuyos labios sangran:
fluye el manifiesto del tiempo en el corazón rebelde de los relojes.
