viernes, 28 de febrero de 2014

ORIFICI

Fotografía Konstantin Smilga




ORIFICI




De sobte, sobre l’orifici del buit de la nit, la certesa inalterable de la mar,
el café negre de la nit en el brocal de la balda. 
En ell, una mica la trashumància i la cendra, el pati del de lliri desplomat
en les ares ocultes del timbal.
(El temps no té més colors que el dels fòsfors encesos o apagats,
que tots els estius i la seua retòrica, sovint cínica.)

A la vora de les sabates acostumades, les hores acaben en la fargalada 
cega de l’abstracció. Mai no és fàcil, —m’has dit— sentir devoció
per les idees, canviar l’arc del cel corcat dels demiürgs,
riure al bisturí dels carrers, ser obedient al celibat dels senders,
o gratar-se les pàpules tot deixant intacta la pell.
Qualsevol, —després de tot— pot llepar les impureses que ixen 
del més enllà de l’ensobecada…

“Orifici” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ORIFICIO




De pronto, sobre el orificio del vacío de la noche, la certeza inalterable del mar,
el café negro de la noche en el brocal de la aldaba. 
En él, un poco lo trashumante y la ceniza, el patio del delirio desplumado
en los altares ocultos del timbal.
(El tiempo no tiene más colores que el de los fósforos encendidos o apagados,
que todos los veranos y su retórica, a menudo cínica.)

Al borde de los zapatos acostumbrados, las horas terminan en las heces
ciegas de la abstracción. Nunca es fácil, —me has dicho— tener devoción
por las ideas, cambiar el arco iris carcomido de los demiurgos,
reírle al bisturí de las calles, ser obediente al celibato de los senderos,
o rascarse las ronchas dejando intacta la piel.
Cualesquiera, —después de todo— puede lamer las impurezas que salen
del más allá del entresueño…

Barataria, 28.II.2014

jueves, 27 de febrero de 2014

LITORAL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




LITORAL




Les aigües mosseguen les ribes de la sang i avancen els cadàvers.
(Qui exerceix el seu domini en les notícies del melic, en el cosmètic 
instituït en la set?)
—Diguem que hi ha radars en els oposats,
en el xili verd i la mostassa, diguem que hi ha antenes intel·ligents, 
no pas com els ulls ombrívols dels bous, clar.
Dos peixos a full color en el tren de l’alé, en l’orgia que sostenen
les infinites partícules del planisferi;
i així, tardívol en el fang, els boçals implacables en la boca. Els àmbits
indesxifrables del nosaltres: la veu sorda com una oració en silenci.
Després de tot, sempre som l’ombra miserable de la riba,
(tu, poesia, que et converteixes en la meua llibertat possible.)

“Litoral” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




LITORAL




Las aguas muerden las orillas de la sangre y avanzan los cadáveres.
(¿Quién ejerce su dominio en las noticias del ombligo, en el cosmético 
Instituido en la sed?)
—Digamos que hay radares en los opuestos,
en el chile verde y la mostaza, digamos que hay antenas inteligentes, 
no como los ojos sombríos de los bueyes, claro.
Dos peces a full color en el tren del aliento, en la orgía que sostienen
las infinitas partículas del planisferio;
y así, tardío en el fango, los bozales implacables en la boca. Los ámbitos
indescifrables del nosotros: la voz sorda como una oración en silencio.
Después de todo, siempre somos la sombra miserable de la orilla,
(vos, poesía, que te convertís en mi libertad posible.)

Barataria, 27.II.2014

ARBORESCÈNCIA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




ARBORESCÈNCIA




Endevine els mesos i em desplace enmig del teatre. Me’n torne a les teues formes
i a les conjectures, (si hi ha cap novetat, són els embarcadors i els paraigües
migratoris de l’alé), la resta és el carrer divers de cada dia.
La vetlla té els contorns d’un arbre dens: cada branca la geometria
dels desassossecs, la fúria roja dels bous,
el camí de les quaranta nits de l’ofrena.
Cap parentela no s’assembla tant a la llegenda permesa dels rellotges;
cada dia som més fidels a la tristesa de l’horitzó, —tu, al besllum del decor
dels adagis, al discurs contestatari de les cicatrius.
És just que li posem asteriscos a l’evangeli del temps…

“Arborescència” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ



ARBORESCENCIA




Adivino los meses y me desplazo en medio del teatro. Me vuelvo a tus formas
y a las conjeturas, (si hay alguna novedad, son los embarcaderos y los paraguas
migratorios del aliento), lo demás es la calle diversa de cada día.
La vigilia tiene los contornos de un árbol denso: cada rama la geometría
de los desasosiegos, la roja furia de los bueyes,
el camino de las cuarenta noches de la ofrenda.
Ninguna parentela se parece tanto a la leyenda permitida de los relojes;
cada día somos más fieles a la tristeza del horizonte, —vos, al trasluz del decoro
de los adagios, al discurso contestatario de las cicatrices.
Justo es que le pongamos asteriscos al evangelio del tiempo…

Barataria, 19.II.2014

martes, 25 de febrero de 2014

RECORDS

imagen cogida del FB de Pere Bessó




RECORDS



Al carrer, només els trens del record i el calendari que devora 
l’au diletant de les fulles. (Ja el rovell li ha atorgat el seu mateix
somni a la realitat.)
Des de les lleixes del coixí, 
la porta al món
de les imatges, aqueixa altra ombra que ens crema
i espella els anells de la travessia.
Fugen potser les llànties al buit? —Són estranyes les paraules i els dies,
després de tot: el pervindre em desallotja amb les seues contradiccions,
no hi ha monedes d’aurora a la porta,
sinó aqueix gran poder d’espectres i espills ambigus.
Fuig cap a on treballa la truita, la nit és densa com el torrent
de la somnolència, com la carn irreparable després de la ràfega…

“Records” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ 



RECUERDOS



Sobre la calle, sólo los trenes del recuerdo y el calendario que devora 
al ave diletante de las hojas. (Ya la herrumbre le ha otorgado su propio
sueño a la realidad.)
Desde los estantes de la almohada, la puerta al mundo
de las imágenes, esa otra sombra que nos quema
y desuella los anillos de la travesía.
¿Huyen acaso las lámparas al vacío? —Son extrañas las palabras y los días,
después de todo: el porvenir me desaloja con sus contradicciones,
no hay monedas de aurora en la puerta,
sino ese gran poder de espectros y espejos ambiguos.
Huyo hacia donde labora la tortilla, la noche es densa como el torrente
de la somnolencia, como la carne irreparable tras la ráfaga… 

Barataria, 21.II.2014

lunes, 24 de febrero de 2014

ANSIETATS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




ANSIETATS




Un mira l’au en forma d’aeroplà. En qualsevol lloc hom és pròfug 
de la pròpia ombra: (de sobte, l’espillet, espillet), mentre la soledat 
es precipita al pit. Ai dels que creuen que el món els pertany,
o que ja conqueriren la mecànica de les ablucions.
Sovint els somnis s’ombregen amb la bava de la pròpia demència;
o la demència és tan estrident como el sexe sàdic.
Riu-te, —si vols— de la llum dels convictes, dels que mai no hipotecaren
la seua paraula, riu-te dels unicorns. Ai, la antropofàgia que només em deixa
els monyons de la malifeta.
(Hui en dia és fàcil perdre’s en la intempèrie, no només en els suburbis
de la mateixa consciència.) Demà seré sempre davant de l’espill impossible
de l’esfinx congelada de la sal…

“Ansietats” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ



ANSIEDADES



Uno mira el ave en forma de aeroplano. En cualquier parte se es prófugo 
de la propia sombra: (de pronto, el espejito, espejito), mientras la soledad 
se precipita en el pecho. Ay, de los que creen que el mundo les pertenece,
o que ya conquistaron la mecánica de las abluciones.
A menudo los sueños se sombrean con la baba de la propia demencia;
o la demencia es tan estridente como el sexo sádico.
Ríete, —si quieres— de la luz de los convictos, de los que nunca hipotecaron
su palabra, ríete de los unicornios. Ay, la antropofagia que sólo me deja
los muñones del entuerto.
(Hoy en día es fácil perderse en la intemperie, no sólo en los suburbios
de la propia conciencia.) Mañana estaré siempre frente al espejo imposible
de la esfinge congelada de la sal…

Barataria, 24.II.2014

sábado, 22 de febrero de 2014

DE VEGADES UN VIATGE

Imagen cogida de la red




DE VEGADES UN VIATGE




De vegades un viatge tan sols és la nit que recorre temples i ninetes i oblits.
Empelt d’erm als dits, la mateixa aigua en fuita de l’infinit.
L’asfalt sospita de la sal que s’enfila a les ninetes des de les abraçades lentes
que agonitzen en la commoció de la ferida.
(Un altre fou el crit que forjà el subterrani; una altra, la set al bahareque
de les ombres; un altre, el fang que florí a la intempèrie.)
Descalç, com sempre, purifique les despulles de les cunetes, aqueix llindar
dels exilis, els manuals que juguen a ser espills.
En els peixos dels ulls, la tempesta que mossega la gola.
Cada empremta, cada roca foradada, és aqueix altre llenguatge dels viatges:
quan ja hem davallat només resta la veu de la nostàlgia i els pertrets
estàtics de la salmorra… 

“De vegades un viatge” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




A VECES UN VIAJE




A veces un viaje es sólo la noche que recorre sienes y pupilas y olvidos.
Injerto de páramo en los dedos, la misma agua en fuga del infinito.
El asfalto sospecha de la sal que trepa a las pupilas desde los lentos brazos
que agonizan en la conmoción de la herida.
(Otro ha sido el grito que forjó lo subterráneo; otra, la sed en el bahareque
de las sombras; otro, el barro que floreció en la intemperie.)

Descalzo, como siempre, purifico los despojos de las cunetas, ese umbral
de los exilios, los manuales que juegan a ser espejos.
En los peces de los ojos, la tempestad que muerde la garganta.
Cada huella, cada roca horadada, es ese otro lenguaje de los viajes:
ya cuando hemos descendido sólo queda la voz de la nostalgia y los pertrechos
estáticos de la salmuera…

Barataria, 22.II.2014


jueves, 20 de febrero de 2014

DIMENSIÓ DE LA SAL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó



DIMENSIÓ DE LA SAL




Ja en la sal, les aigües infinites, lianes habitades per oblits invisibles.
Enmig de la boira que produeix el miratge, habites al costat dels refugis
dissolts de l’escuma: secreta, em despulles del peix inassequible
que busca la comporta, deixant de banda la cendra o l’agonia.
Qui m’alberga, al capdavall, en aquest desert d’aigua cristal·litzada?
Qui descobreix l’itinerari de la sorra, l’arrel pètria de les torxes?
En el seu ardiment més intacte, el niu del caragol en l’irreparable:
Cada gra de sal, llavors, sacsà llunes sobtades, cavalls rutilants
en la pell, cauteris que maduraren com una font.
Allà, en la forma gairebé de penya-segat, la temeritat d’una gota: el llaurador
predestinat a les embarcacions…





DIMENSIÓN DE LA SAL




Ya en la sal, las aguas infinitas, lianas habitadas por invisibles olvidos.
En medio de la bruma que produce el espejismo, habitas junto a los abrigos
disueltos de la espuma: secreta, me despojas del inasible pez
que busca la compuerta, dejando de un lado la ceniza o la agonía.
¿Quién me alberga, después de todo, en este desierto de agua cristalizada?
¿Quién descubre el itinerario de la arena, la pétrea raíz de las antorchas?
En su más intacto ardimiento, el nido del caracol en lo irreparable:
Cada grano de sal, entonces, cimbró súbitas lunas, rutilantes caballos
en la piel, cauterios que maduraron como un manantial.
Allí, en la forma casi acantilada, la temeridad de una gota: el labriego
predestinado a las embarcaciones…

Barataria, 20.II.2014


lunes, 17 de febrero de 2014

ARBRE

Imagen cogida de la red




ARBRE




Cada arbre, des de l’horitzó, és el portaveu del vent, invent de l’ombra.
No hi ha cap altra filosofia: l’ull escriu en l’escorça tots els seus atributs,
i reviu el riu de set de la trementina.
No hi ha cap altre esbós que pervisca en el mapa de la tinta, alta veu
en la llanterna dels arrels. (Des de l’inici de l’alba, s’acomoda el cerç
a l’aleteig i desprén l’aforisme dels calius.)

Si algú ho dubta, respira en el quadern amb l’escalfred mateix de l’alfabet.
Si algú el mira, és als trens i en acabant en la cendra de la paraula.
Si algú cruix, és l’alfabet en el paraigües de la pàgina.
Tu, amb les teues raneres sobtades davall del llençol…

“Arbre” [‘Árbol’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




ÁRBOL




Cada árbol, desde el horizonte, es el vocero del viento, invento de la sombra.
No existe otra filosofía: el ojo escribe en la corteza todos sus atributos,
y revive el río de sed de la trementina.
No hay otro boceto que perviva en el mapa de la tinta, alta voz
en la linterna de las raíces. (Desde el comienzo del alba, acomoda el cierzo
al aleteo, y desprende el aforismo de los rescoldos.)

Si alguien lo duda, respira en el cuaderno con el escalofrío propio del alfabeto.
Si alguien lo mira, está en los trenes y después en la ceniza de la palabra.
Si alguien cruje, es el alfabeto en el paraguas de la página.
Vos, con tus estertores súbitos debajo de la sábana…

Barataria, 17.II.2014

domingo, 9 de febrero de 2014

PORTA OBERTA

Imagen cogida de la red



PORTA OBERTA



Potser entra ací la llum al final de la pell? Potser bullen els espills
quan entre o isc dels records? —la pedra mossega els tamborinets
del sòl, les nits on lladruguen els gossos i endolen les ombres
del corb; arrossegue les meues dents buides,
flamegen diminutes les diademes dels peixos, les parets on encara
perviuen les esquerdes,
i la fatiga rovellada de les baldes.
Tot conflueix en el mateix punt: els racons invertits dels ràfecs,
els gestos cremant-se enmig de la boira. (D’ací foren expulsats
el meus peus: al·luciní contra els somnis, fins a enumerar una
darrere de l’altra, totes les edats de les fotografies.)
En la proesa de carregar els meus psrents, aplome els meus genolls sense pipolleigs…


“Porta oberta” [‘Puerta abierta’]d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





PUERTA ABIERTA




¿Acaso entra aquí la luz al final de la piel? ¿Acaso hierven los espejos
cuando entro o salgo de los recuerdos? —El granizo muerde los taburetes
del suelo, las noches donde ladran los perros y enlutan las sombras
del cuervo; arrastro mis dientes vacíos,
flamean diminutas las diademas de los peces, las paredes donde todavía
perviven las grietas,
y la fatiga enmohecida de las aldabas.
Todo converge en el mismo punto: los rincones invertidos de los aleros,
los gestos quemándose en medio de la niebla. (De aquí fueron expulsados
mis pies: aluciné contra los sueños, hasta enumerar una a una, todas
las edades de las fotografías.)
En la proeza de cargar a mis deudos, aplomo mis rodillas sin pestañeos…

Barataria, 31.X.2013

sábado, 8 de febrero de 2014

AL•LEGORIA

Imagen cogida de la red



AL·LEGORIA



Mentrestant a la taula unilateral de les mosques, els pamflets dels tovallons,
i el nom acostumat de les ulleres.
A meitat cendrer la comunió amb les depredacions, l’escala
que llepa els hivernacles, com els fills terribles de l’anonimat.
Ja m’he senyat abans de traspassar els cantons: 
és fàcil confondre
la branca del cerç amb el plany,
l’altura amb el sotsmón,
la feligresia amb l’ebrietat de determinats badalls.
Potser falta entendre les ales falses del foc i les arrugues als guants
de la taula i els ventalls d’aigua i els panys.

"Al·legoria" ['Alegoría'] d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




ALEGORÍA


Mientras en la mesa unilateral de las moscas, los panfletos de las servilletas,
y el nombre habitual de las ojeras.
A medio cenicero la comunión con las depredaciones, la escalera
que lame los invernaderos, como los hijos terribles del anonimato.
Ya me he santiguado antes de traspasar las esquinas: es fácil confundir
la rama del cierzo con el llanto,
la altura con el bajo mundo,
la feligresía con la ebriedad de ciertos resquicios.
Quizá falta entender las falsas alas del fuego y las arrugas en los guantes
de la mesa y los abanicos de agua y las cerraduras.

Barataria, 08.II.2014


viernes, 7 de febrero de 2014

MALGRAT VALLEJO

Imagen cogida del FB de Pere Bessó



MALGRAT VALLEJO




Malgrat Vallejo sobrevisc a la paraula: em sobreviu aquesta cega somnolència 
del temps i l’estafa dels somnis i records.
Un dia serà ella —ho sé amb avanç— en comunió amb les finestres.
La realitat travessa els somnis i els ofega (no existeix la pietat
ni a condició del silenci, ni l’atzar que il•lumine els dominis dels aparadors);
menys encara esperar que es diluesca el misteri en la tempesta.
Demà seran unes altres paraules, unes altres les prohibicions als noms, 
D’altres les estèrils compulsions, un altre el vellut dels disfressos 
Fins i tot la foguera del tumult que mossegue les fosforescències.
Sé, de més a més, en la meua condició d’eremita, que la paraula és una creu
d’aigües torrencials i el judici, una lliçó de balbuceigs imminents.

"Malgrat Vallejo" ['Pese a Vallejo'] d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




PESE A VALLEJO



Pese a Vallejo sobrevivo a la palabra: me sobrevive esta ciega somnolencia 
del tiempo y la estafa de los sueños y recuerdos.
Un día será ella —lo sé anticipadamente— en comunión con las ventanas.
La realidad atraviesa los sueños y los ahoga (no existe la piedad
ni a condición del silencio, ni el azar que ilumine los dominios de las vitrinas);
mucho menos esperar que se diluya el misterio en la tormenta.
Mañana serán otras las palabras, otras las prohibiciones a nombres, 
Otras las estériles compulsiones, otro el terciopelo de los disfraces 
y hasta la hoguera del tumulto que muerda las fosforescencias.
Sé, por lo demás, en mi condición de eremita, que la palabra es una cruz
de aguas torrenciales y el juicio, una lección de balbuceos inminentes.

Barataria, 07.II.2014


domingo, 2 de febrero de 2014

DIGRESSIÓ

Imagen cogida de la red




DIGRESSIÓ



Absort, al mig de la llengua pressuda de la foguera. Ancorat el vol
en la misèria del Paradís.
(On hi ha notícies he de posar la meua barba en remulla.)
A l’interior de la claredat, gemega el llit fosc dels sofistes,
aqueix àmbit on el sol no s’arrossega ni dóna escalfreds. 
Hui respire imprecisions quan l’ull depreda maniquís, i les mercaduries
s’omplin de viscositats.
Ventalla el sex show en les mortalles: semble un col·leccionista
del visc en vaixell de morro. La cicatriu de les paraules és major
que una tragèdia de comensals cecs: quan creix la impudícia, 
mire de llevar el vinagre als preservatius…

“Digressió” [‘Digresión’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ



DIGRESIÓN




Absorto, en medio de la lengua presurosa de la hoguera. Anclado el vuelo
en la miseria del Paraíso.
(Donde hay noticias debo poner mi barba en remojo.)
En los adentros de la claridad, gime el lecho oscuro de los sofistas,
ese ámbito donde el sol no repta ni da escalofríos. 
Hoy respiro imprecisiones cuando el ojo depreda maniquíes, y las mercancías
se llenan de viscosidades.
Abaniquea el sex show en las mortajas: parezco un coleccionista
del muérdago en vasijas de morro. La cicatriz de las palabras es mayor
a una tragedia de comensales ciegos: cuando crece la impudicia, 
procuro quitarle el vinagre a los preservativos…

Barataria, 01.II.2014

sábado, 1 de febrero de 2014

CAMBRA

Imagen cogida de la red




CAMBRA





Mire els símbols quotidians del resplendor, l’altre ull dels records,
el pou de la cambra purificat als ulls, mentre la ciutat
continua saturada de transeünts i vigies.
Els carrers m’absorbeixen amb la frivolitat dels seus morts, amb el terror
desconfiat de les butxaques,
fins al punt de pensar en la immensitat de les aigües (viure sempre és
una possibilitat quan s’està al mig de noms prohibits: al llindar,
els llargs camins dels espills amerats.)
Els deliris de la memòria no deixen de tindre còdols encesos
i aglomeracions terribles, ací, a la llengua.
ja excavada la careta, puc escriure telegrames a la lucidesa.

“Cambra” [‘Habitación’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




HABITACIÓN




Miro los símbolos cotidianos del resplandor, el otro ojo de los recuerdos,
el pozo de la habitación purificado en los ojos, mientras la ciudad
permanece saturada de transeúntes y vigías.
las calles me absorben con la frivolidad de sus muertos, con el terror
desconfiado de los bolsillos,
al punto de pensar en la inmensidad de las aguas (vivir siempre es
una posibilidad cuando se está en medio de nombres prohibidos: en el umbral,
los largos caminos de los espejos empañados.)

los delirios de la memoria no dejan de tener guijarros encendidos
y terribles aglomeraciones, ahí, en la lengua.
ya cavado el antifaz, puedo escribirle telegramas a la lucidez.

Barataria, 31.i.2014