martes, 25 de marzo de 2014

GEOGRAFIA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




GEOGRAFIA




Només el pètal de nacre en el cant seminal de la geografia;
Davant de cada itinerari, la llet diürna de les estampilles (i aqueixa altra manera
de recollir la pluja en les mans.)
Al sud, la rosa amb el seu alfabet d’estrella, l’arbre de l’infinit com un soldat.
Allí, cec de panteixos, el pol•len entre els arcs del cànter…

“Geografia” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




GEOGRAFÍA



Sólo el pétalo de nácar en el canto seminal de la geografía;
ante cada itinerario, la leche diurna de las estampillas (y esa otra manera
de recoger la lluvia en las manos.)
Al sur, la rosa con su alfabeto de estrella, el árbol del infinito como un soldado.
Allí, ciego de jadeos, el polen entre los arcos del cántaro…
Barataria, 23.III.2014

lunes, 24 de marzo de 2014

BUIT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




BUIT




Al buit no són aqueixes paraules que pronuncia la gota de rosada.
A les quatre bandes, només la fullaraca que ha acaparat el temps,
la pàgina necessària sense escriptura.
Ací només resideix la pantomima del llenguatge (es pudreix el so),
i aquella apòzema impossible de miralls.
Quins dits toquen l’àmbit de l’inenarrable, el celatge llangorós de les sabates,
la carassa doctrinària del colibrí?
Alguna cosa deixà de ser als reixats de filferro: escuma, bombolles, ombres.
(Ens resta el buit i no hi ha convalescència per a aquest ofici de la tardor,
ni hostalatge per a l’alternància de la llengua.)


“Buit” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





VACÍO




En el vacío no están esas palabras que pronuncia la gota del rocío.
En los cuatro costados, sólo la hojarasca que ha ido almacenando el tiempo,
la necesaria página sin escritura.
Aquí únicamente reside la pantomima del lenguaje (se pudre el sonido),
y aquella pócima imposible de espejismos.
¿Qué dedos tocan el ámbito de lo inenarrable, el celaje lánguido de los zapatos,
la mueca doctrinaria del colibrí?
Algo dejó de ser en las alambradas: espuma, burbujas, sombras.
(Nos queda el vacío y no hay convalecencia para este oficio del otoño,
ni hospedaje para la alternancia de la lengua.)


Barataria, 12.III.2014

sábado, 22 de marzo de 2014

DESENCERTS

Imatge d'EDOUARD VUILLARD.






DESENCERTS




Com el rellotge esgotat de la nit, els desencerts que travessen l’espill.
La meua única salvació és el foc aprimat per l’ocell
que trenca la penca de la seua mateixa gàbia. (Qualsevol pot veure el greixum
que crema en les meues illades, la sal en l’armadura descarnada dels colps.)
En un moment de l’agonia traguí forces,
entrí de nou a la casa despullat de rovell i cendra.
Descobert el carrer de la fi del món, no dubte del misteri de l’Au Fénix.
No dubte dels peixos que bracegen a l’altura dels meus ulls,
Ni del darrer Diògenes en les incoherències del meu coixí.
Sortosament, ja no em cal la libèl•lula dels mocadors…

“Desencerts” [‘Desatinos’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ.




DESATINOS




Como el reloj agotado de la noche, los desatinos que atraviesan el espejo.
Mi única salvación es el fuego adelgazado por el pájaro
que rompe el témpano de su propia jaula. (Quienquiera puede ver la mugre
que arde en mis ijares, la sal en la armadura descarnada de los golpes.)

En un momento de la agonía saqué fuerzas,
entré de nuevo a la casa despojado de herrumbre y ceniza.
Descubierta la calle del fin del mundo, no dudo del misterio del ave Fénix.
No dudo de los peces que bracean a la altura de mis ojos,
Ni del postrero Diógenes en las incoherencias de mi almohada.
Por suerte, ya no necesito la libélula de los pañuelos…

Barataria, 11.I.2014

miércoles, 19 de marzo de 2014

CAMÍ [DELIRI PER LA MORT]

Foto de Basma Bouacha, cogida del FB de Hugo Sánchez




CAMÍ [DELIRI PER LA MORT]




si al menos alumbrara el sol esta noche 
si en el fons de la Ópera dos senos relucientes i clars 
composaren per a la veu amor la lletra més meravellosa vivent…
André Breton




I sempre hi restes en qualsevol lloc: “em posseixes i jo em rendesc ” de cas perquè des de la infantesa viatges amb mi en algun lloc m’esperes mentre camine avance gris el xiprer vençut del bosc seca la set com les aigües evaporades pel vent ací veig el fèretre la llosa la llengua en el seu llarg silenci ¿en quina raó cap l’ànima o l’ànima dins de quines equacions es pot taxar? em dol Déu la consciència la memòria la roba la continuïtat del futur aquest Ésser aquest altre en el pervindre de l’instant en el més enllà dels túnels que ens envaeixen: no hi ha plany no n’hi ha ni angoixa només tendresa en el fet de quedar-me en l’hivern de la pira mort eterna desposseïda del vaivé tràgic morim per raó de les contradiccions de la vida qui dubta de la brasa i el nom de les coses possés òbric les meues llavors nupcials els dits de l’esperma en el cossí de la fusta l’ufana que se sent la carn amb l’aigua que humiteix l’entranya tot el que has anat madurant semblant al fruit: àtom llenguatge raó proïsme el mateix créixer i descreure en la mort res no hi ha d’ombrívol en aquest carrer infal·lible ¿en quin lloc redimesc els meus joguets? en quina deriva l’escarabat de la tomba? dec pensar en totes les analogies del meu nom en el miratge que no deixa de ser resquill en les ninetes en el vertigen desolat que produeixen els murs en l’irremeiable que resulta el darrer sospir —(sóc veritat) veritat hui el que seré demà o una conspiració que acaba dissolent-me dins de la paraula l’embrió del sens fi tots aquells secrets que comporta la cendra totes aquelles creus i alegries el mínim i gran de l’ombra aquest itinerari de la mort que a estones no encaixa en la geografia del meu pit i necessita la mar i els ocells (cada vegada s’infla la terra en l’afalagador) la llum la pell les ungles a què m’agafe per a immunitzar-me quines altres tortures hauré de viure ja en l’albor de l’ull cansat d’habitar en l’imminent de la terra en la desesperació de l’humus profús del camí en aquesta inexpressable veu del que és mort jo ja m’he donat junt amb les meues bagatel·les he fet creïble el niu de l’irreparable (no hi ha retorn sinó la ferida dels parents) ¿qui magnifica aquest tràngol la bufada audaç del ventre nou? Mai no pot haver-hi prurit ni pessimisme en l’acte solitari de morir si de cas fam pel transitori si de cas serenitat davant de l’escenari —no em pertorbes mort no em laceres tot ho consumeixes en l’imant de la flor dels embarcadors tot el llenguatge l’enamores amb aqueixa brasa de la mare última en més d’una vegada m’acongoixà la idea hui m’ensenyes i t’ensenye des d’aqueix llenguatge sord de l’herència els teus braços són promissoris com la trementina de l’Evangeli sense vanitats ni tragèdies ni burles ja es fa tard en el sembradís discorren diminuts els segons: en el fòsfor l’alabastre de la fam mamprén la papallona el seu deliri encanudit: és freda la tija de la pedra i l’absurd de la paraula…

"Camí [Deliri per la mort]" ['Camino [[Delirio por la muerte']]' d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




CAMINO [DELIRIO POR LA MUERTE]



si al menos alumbrara el sol esta noche 
si en el fondo de la Ópera dos senos relucientes y claros 
compusieran para la voz amor la más maravillosa letra viviente…
André Breton



Y siempre estás en él en cualquier sitio: “me posees y yo me entrego” acaso porque desde la infancia viajas conmigo en algún lugar me esperas mientras camino avanzo gris el ciprés vencido del bosque seca la sed como las aguas evaporadas por el viento ahí veo el féretro y la losa la lengua en su largo silencio ¿en qué razón cabe el alma o el alma dentro de qué ecuaciones se puede tasar? me duele Dios la conciencia la memoria la ropa la continuidad del futuro este Ser este otro en el porvenir del instante en el más allá de los túneles que nos invaden: no hay llanto no lo hay ni angustia solamente ternura en el quedarme en el invierno de la pira muerte eterna desposeída del vaivén trágico morimos en razón de las contradicciones de la vida quién duda de la brasa y el nombre de las cosas poseso abro mis semillas nupciales los dedos de la esperma en el cuenco de la madera lo henchida que se siente la carne con el agua que humedece la entraña todo lo has ido madurando semejante al fruto: átomo lenguaje razón prójimo el mismo creer y descreer en la muerte nada hay de lúgubre en esta calle infalible ¿en qué lugar redimo mis juguetes? ¿en qué deriva el escarabajo de la tumba? debo pensar en todas las analogías de mi nombre en el espejismo que no deja de ser esquirla en las pupilas en el vértigo desolado que producen los muros en lo irremediable que resulta el último suspiro —(soy verdad) verdad hoy lo que seré mañana o una conspiración que acaba disolviéndome dentro de la palabra el embrión del sinfín todos aquellos secretos que conlleva la ceniza todas aquellas cruces y alegrías lo mínimo y grande de la sombra este itinerario de la muerte que a ratos no cabe en la geografía de mi pecho y necesita el mar y los pájaros (cada vez se hincha la tierra en lo halagüeño) la luz la piel las uñas a qué me aferro para inmunizarme qué otras torturas habré de vivir ya en el albor del ojo cansado de morar en lo inminente de la tierra en la desesperación del humus profuso del camino en esta inexpresable voz de lo que ha muerto yo ya me he entregado junto con mis tiliches he hecho creíble el nido de lo irreparable (no hay retorno sino la herida de los deudos) ¿quién magnifica este trance el soplo audaz del vientre nuevo? jamás puede haber prurito ni pesimismo en el acto solitario de morir si acaso hambre por lo transitorio si acaso serenidad ante el escenario —no me perturbas muerte no me laceras todo lo consumas en el imán de la flor de los embarcaderos todo el lenguaje lo enamoras con esa brasa de la madre última en más de una vez me acongojó la idea hoy me enseñas y te enseño desde ese lenguaje sordo de la herencia tus brazos son promisorios como la trementina del Evangelio sin vanidades ni tragedias ni burlas ya se hace tarde en el sembradío discurren diminutos los segundos: en el fósforo el alabastro del hambre inicia la mariposa su encanecido delirio: es frío el tallo de la piedra y el absurdo de la palabra…
Barataria, 15.III.2014

lunes, 17 de marzo de 2014

ROBA

Imagen cogida de la red




ROBA




Quanta roba ens sobra en aquest deliri dels cossos en la golfa?
Quanta nuesa ens falta per a il·luminar les rajoles d’un temps
que ja no ens pertany, d’una paret que es gastà amb el grafits
en els dies més aspres de les puntes de cigarrets?
Per cert, en l’amfiteatre del somni, el cactus reviu cert desert:
Cada riba del possible sempre ens retorna nostàlgies, aquella saba
violenta de la brisa, la pira incendiada en ple hivern.
(Sovint soscava el camí, un comboi d’aigües buscant el penya-segat;
dec pensar que l’avidesa té els seus propis dits de sucre primitiu.)

Al redoblament de la història, el decor estableix paraules febrils,
com si els colps de pit foren part del deliri. En el comú de l’errada,
sempre el cos vessa el seu recel.
Ja aprendrem a no tirar la roba bruta i a fer-ne promontori
de resquills: tu i jo, creixent en les espècies del teatre…

"Roba" d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ 





ROPA




¿Cuánta ropa nos sobra en este desvarío de los cuerpos en el desván?
¿Cuánta desnudez nos falta para alumbrar las baldosas de un tiempo
que ya no nos pertenece, de una pared que se gastó con el grafiti
en los días más ásperos de las colillas?
Por cierto, en el anfiteatro del sueño, el cactus revive cierto desierto:
Cada orilla de lo posible siempre nos devuelve nostalgias, aquella savia
violenta de la brisa, la pira incendiada en pleno invierno.
(A menudo socava al camino, un convoy de aguas buscando el acantilado;
debo pensar que la avidez tiene sus propios dedos de primitiva azúcar.)

Al redoble de la historia, el decoro establece palabras febriles,
como si los golpes de pecho fuesen parte del desvarío. En el común de la errata,
siempre el cuerpo vierte su recelo.
Ya aprenderemos a no tirar la ropa sucia y a hacer de ella promontorio
de esquirlas: vos y yo, creciendo en las especias del teatro…
Barataria, 14.III.2014

sábado, 8 de marzo de 2014

LLENGUATGE

Imagen cogida de la red




LLENGUATGE




En els graus tòrrids de la nit, colpeix la golfa la mosca impertinent
del malefici del temps. (Esguiten els rails del so.)
Després d’escoltar la negació dels cantons, l’olfacte és l’únic camí que albira els sediments.
Ja és molta la ficció i la teoria, preferesc el llibre de l’excusat amb les seues frases
contundents: potser en el missatge de les postals deuen dibuixar-se ocells 
i peixos i cérvols i genets.
En l’esplendor de la meua destrucció es necessiten urinaris i rajoles
on retentesquen les ombres: en la meua boca maldestra només han romàs ossos…

"Llenguatge" d'ANDREI CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





LENGUAJE




En los grados tórridos de la noche, golpea el desván la mosca impertinente
del maleficio del tiempo. (Salpican los rieles del sonido.)
Después de escuchar la negación de las esquinas, el olfato es el único
camino que atisba los sedimentos.
Ya es mucha la ficción y la teoría, prefiero el libro del retrete con sus frases
contundentes: quizá en el mensaje de las postales deben dibujarse pájaros
y peces y ciervos y jinetes.
En el esplendor de mi destrucción hacen falta urinarios y baldosas
donde retumben las sombras: en mi torpe boca sólo han quedado huesos…

Barataria, 08.III.2014

viernes, 7 de marzo de 2014

CECS [HOMENATGE A JLBORGES]

Don Jorge Luis Borges



CECS [HOMENATGE A JLBORGES]




Cecs, —tu i jo— en Jorge Luis Borges.
I, tanmateix, simulem el temps a través dels espills.
En l’ateisme del No-res les ombres de la impuresa.
És aquesta una altra mena de llum? —En cada ombra nostra,
els vells cadàvers de la vesprada,
és branca reinventada, epopeia del mapa mundi en els ulls tancats de la pluja.
Cecs i suïcides com els records a punt de tornar borroses les agendes.
Cecs en l’Evangeli dels peixos:
només el semen depulla els descaminaments de la penombra.

“Cecs [Homenatge a JLBorges]” [‘Ciegos [homenaje a JLBorges]’ d’ANDRÉ CRUCHAGA
Traduït al català per PERE BESSÓ




CIEGOS [HOMENAJE A JLBORGES]




Ciegos, —usted y yo— don Jorge Luis Borges.
Y, sin embargo, simulamos el tiempo a través de los espejos.
En el ateísmo de la Nada las sombras de la impureza.
¿Es esta otra forma de luz? —En cada sombra nuestra,
los viejos cadáveres de la tarde,
es rama reinventada, epopeya del mapamundi en los ojos cerrados de la lluvia.
Ciegos y suicidas como los recuerdos al punto de tornar borrosas las agendas.
Ciegos en el Evangelio de los peces:
sólo el semen desnuda los extravíos de la penumbra.

San Francisco, CA, 19.XII.2013


jueves, 6 de marzo de 2014

VI SEC

Imagen cogida de la red



VI SEC




todo encerrado en la famosa valija de fuego
rodeada de admirables burbujas de aire irrespirable.
Aldo Pellegrini




A les mans, la humitat ardent del líquid: la saba des del caragol
fins a l’ala. Tots els dies pòstums del cos, la sang dreçada
en el llindar dels gerundis.
Aquestes ànsies de cambra definitiva, —tot l’absurd de la vella història
en el pis, l’aigua de les devastacions en el port que ens encalla
sense alarmes, colpejant el cruixit de la golfa.
(No sé de quines paraules es fa aquest altre experiment de l’oxígen;
Hi ha tants tambors rojos als porus,
que m’és difícil pensar per un moment en les harmòniques.)

En la profunditat del cristall, el cavall de les ninetes i el llarg hivern
de la nuesa: les teories de la ficció i els crims, la cerimònia infame
de les formigues, i la duplicitat nasal del pecat.
Tant i mentres, en la via pública es dessagnen els anyells. (També
el desarrelament forma part del compromís i el martiri)
; udola el piercing
en l’olfacte del bosc de cement (la imatge és moneda devaluada
en aquests temps de crisi, amarg el nus cec de l’espill)…

“Vi sec” [‘Vino seco’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




VINO SECO




todo encerrado en la famosa valija de fuego
rodeada de admirables burbujas de aire irrespirable.
Aldo Pellegrini




Sobre las manos, la humedad ardiente del líquido: la savia desde el caracol
hasta el ala. Todos los días póstumos del cuerpo, la sangre erguida
en el umbral de los gerundios.
Estas ansias de habitación definitiva, —todo el absurdo de la vieja historia
en el piso, el agua de las devastaciones en el puerto que nos encalla
sin alarmas, golpeando el crujido del desván.
(No sé de qué palabras está hecho este otro experimento del oxígeno;
hay tantos tambores rojos en los poros,
que me es difícil pensar por un momento en las armónicas.)

En la profundidad del cristal, el caballo de las pupilas y el largo invierno
de la desnudez: las teorías de la ficción y los crímenes, la ceremonia infame
de las hormigas, y la duplicidad gangosa del pecado.
Mientras tanto, en la vía pública se desangran los corderos. (También
el desarraigo forma parte del compromiso y el martirio)
; aúlla el piercing
en el olfato del bosque de cemento (la imagen es moneda devaluada
en estos tiempos de crisis, amargo el nudo ciego del espejo)…


Barataria, 06.III.2014

lunes, 3 de marzo de 2014

ESPINES

Imagen cogida de foroantiguo.infojardin.com





ESPINES




Al cavall de la fuga de l’aurora, la corona silvestre d’espines, 
la picotada imprevista en les temples, aqueixa altra manera de fer que el pols 
caiga en el buit. Què venerem de les nostres iliades malèvoles?
En quin altre firmament, en quina altra persona, les pues amb la seua vocació
de sang? —Avança la nostàlgia i el dolor com si saberen del mar.
No hi ha camisa ni fustam que suporte l’ull cec de la bèstia:
un riu de ferides es congrega, sense vehemència, en les arestes del tacte,
en cada estació on calcina pols i granit.
(En la meua escriptura sempre aniràs com un ocell fins que les espigues de la nit
no alcancen el sense fi. Fins que l’oblit només siga eternitat.)

Creue, descalç, el sender escalonat de l’ànsia…

“Espines” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





ESPINAS




Al caballo de la fuga de la aurora, la corona silvestre de espinas, 
el picotazo imprevisto en las sienes, esa otra manera de hacer que el pulso 
caiga en el vacío. ¿Qué veneramos de nuestros ijares aviesos?
¿En qué otro firmamento, en qué otra persona, las púas con su vocación
de sangre? —Avanza la nostalgia y el dolor como si supieran del mar.
No hay camisa ni madero que soporte el ojo ciego de la bestia:
un río de heridas se congrega, sin vehemencia, en las aristas del tacto,
en cada estación donde calcina polvo y granito.
(En mi escritura irás siempre como un pájaro hasta que las espigas de la noche
alcancen el sinfín. Hasta que el olvido sea sólo eternidad.)

Cruzo, descalzo, el sendero escalonado del ansia…

Barataria, 2014.

sábado, 1 de marzo de 2014

NOSALTRES NUS

Imagen cogida de la red



NOSALTRES NUS




No serveix la roba quan les pors cundeixen pertot i u es deté 
a meditar en les absències, —En quin lloc resguardem tots els crucifixos de l’alé,
el peix ofegat en l’assonada dels somnis? 
(Ens fartem de totes les andròmines del sanglot, d’altres cossos inassolibles, 
però que mosseguen el bolic on colpeja l’au de la set.)
Ens envolta cerca el crit i la fuga. Ens desvetla la llum.
Les inclemències s’obstinen, anuents a l’oferta i la demanda, 
als sortilegis on l’inframón també fa malifetes, com ara el mercat
de la ruda, l’herba olorosa, el coriandre.
(Paradoxalment, en la nuesa som el més autèntic, el més semblant
a les lluernes i a la innocència: un altres, en l’inhòspit, només podran viure
el dolor i les imprecacions), tu i jo, sortosament eixim, sense fatiga,
de la rella i la romeguera. —Respirem vestint la nostra nuesa, la llum projecta
el fons de les aigües amb genets i cavalls…
“Nosaltres nus” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





NOSOTROS, DESNUDOS




No sirve la ropa cuando los miedos cunden por doquier y uno se detiene 
a meditar en las ausencias, —¿En qué lugar resguardamos todos los crucifijos del aliento,
el pez ahogado en el motín de los sueños? 
(Nos hartamos de todos los tiliches del sollozo, de otros cuerpos inasibles, 
pero que muerden el petate donde golpea el ave de la sed.)
Nos cerca el grito y la fuga. Nos desvela la luz.
Las inclemencias se obstinan, anuentes a la oferta y la demanda, 
a los sortilegios donde el bajo mundo también hace de las suyas, tal el mercado
de la ruda, el epazote, el culantro.
(Paradójicamente, en la desnudez, somos lo más auténtico, lo más parecido
a las luciérnagas y a la inocencia: otros, en lo inhóspito, sólo podrán vivir
el dolor y las imprecaciones), vos y yo, por suerte, salimos sin cansancio
de la reja y la zarza. —Respiramos vistiendo nuestra desnudez, la luz proyecta
el fondo de las aguas con jinetes y caballos…

Barataria, 26.II.2014