martes, 17 de noviembre de 2015

ÀMBIT DEL NÀUFRAG

Imagen cogida de la red




ÀMBIT DEL NÀUFRAG




A Andrei Langa




Després de tot hem naufragat, abans d’haver arribat al nostre destí.
S’arnen tots els eucaliptus i marecacaus, la pell amb els seus records
inútils, —tu colpint la taxa de café amb la fulla del ganivet, o mossegant
la vorera de les culleres com una remor damunt de les pedres on s’erigeixen
els polzes d’algunes setmanes.
Als jardins de la utopia, els venedors de diaris al vapor del trànsit, clavant
les ungles en l’asfalt, fins al crit subtil dels titulars de primera plana.
Ací vivim soscavats i enmig de claus rovellats. 
(Tot, sense afaits, sembla petrificat; els ocells es pudreixen al rebost de les temples. Diàriament, només els ullals i els genolls, el catàleg una mica fosc dels somnis.
Tot se’ns ve en lentes marors: el temps i el seu adulteri ferotge,
El cant obscur d’un país insaciable. L’abnegació pel crim i la seua mobilitat
cap a portes i finestres. Hi ha focus morts i pans sufocants.
Tota la nostra memòria filial ha sigut desintegrada; ens banyem en un guacal 
de nitroglicerina sense que puguem enterrar d’una vegada les disputes.)

Encara que ens aïllem amb el nostre propi dolor, ens arriba la remor de la pols
i les burilles, el cresol esquerp, ben llunyà en la boira.
—Encara que alguns espollen les confitures de l’amfiteatre, i deduesquen
que és mer patetisme, els convide a conéixer el menú d’aquesta gran nit,
i a submergir-se en les aspes despietades del basalt d’aquestes realitats.
Amén, diria, després d’acomodar la boca d’inclemències del meu País.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



ÁMBITO DEL NÁUFRAGO




A Andrei Langa




Después de todo hemos naufragado, sin antes haber llegado a nuestro destino.
Se apolillan todos los eucaliptus y madrecacaos, la piel con sus recuerdos
inútiles, —vos golpeando la tasa de café con el filo del cuchillo, o mordiendo
la orilla de las cucharas como un rumor sobre las piedras donde se erigen
los pulgares de algunas semanas.
En los jardines de la utopía, los canillitas al vapor del tráfico, metiendo
las uñas en el asfalto, hasta el grito sutil de los titulares de primera plana.
Vivimos aquí socavados y entre clavos oxidados. 
(Todo, sin afeites, parece petrificado; los pájaros se pudren en la despensa de las sienes. 
A diario, solamente los colmillos y las rodillas, el catálogo un poco oscuro de los sueños.
Todo se nos viene en lentas marejadas: el tiempo y su feroz adulterio,
el oscuro canto de un país insaciable. La abnegación por el crimen y su movilidad
hacia puertas y ventanas. Hay focos muertos y panes sofocantes.
Toda nuestra memoria filial ha sido desintegrada; nos bañamos en un guacal 
de nitroglicerina sin que podamos enterrar de una vez las disputas.)
Aunque nos aislemos con nuestro propio dolor, nos llega el rumor del polvo
y las colillas, el candil huraño, lejanísimo en la niebla.
—Aunque algunos espulguen las confituras del anfiteatro, y deduzcan
que es mero patetismo, los invito a conocer el menú de esta gran noche,
y a zambullirse en las aspas despiadadas del basalto de estas realidades.
Amén, diría, después de acomodar la boca de inclemencias de mi País.

Barataria, 2015