sábado, 14 de mayo de 2016

TERRA

Imagen cogida de la red





TERRA




Ofegada en les meues mans, el pa nocturn de la carn i el seu rigor d’ombra.
Incessants les dents de les paraules i el seu únic senyal de freds habitats.
Cavalquen, abruptes, els muscles de la nit fins a esclatar en mirades mortes i silencis infinits i llenguatges immòbils.
(Es pressent la tempesta, fera i desencadenada, interior, ansiada d’illes i edats últimes. 
Els voltors ammurallen aquesta condició d’inclemència.
Els ulls escapen absoluts amb tots els dubtes que em deixa l’ocell en vol.
La set en la meua boca seca, les portes en la claredat de l’inhòspit.
Per si de cas, em subleve com ho fan els còdols davall dels dorments.
És necessari ésser mort per a suportar la vida: la llum és fera en el dictat 
de la pàgina, fera i necessària com la vida.
Des de la meua infantesa qualsevol combat fou lícit: només així tenen sentit 
les proclames i les diverses resurreccions, la claredat incorporada al cos.
Però la terra absoluta del profund, reunida en definitiva en les meues mans.
I, tanmateix, tinc ales eternament peridores.
En l’orde del món, fèretres rosegats i orbs fangars en els ulls.
Ens quedem lligats a certes històries com fidel degolladura.
Mentre que la boca mastega impossibles, el rostre reflecteix el puny de colps que rep, 
des del silenci tirat al carrer.) És la terra, em dic. La cavitat humida.
Avance ferm per a complir el mandat de l’inframón, dubtar de les poques monedes 
en la meua butxaca, foradar l’ànsia del parrac fins aconseguir el gest 
de l’argila en aquesta terra esmicolada en crits.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TIERRA




Ahogada en mis manos, el pan nocturno de la carne y su rigor de sombra.
Incesantes los dientes de las palabras y su sola señal de fríos habitados.
Cabalgan, abruptos, los hombros de la noche hasta estallar en miradas muertas 
y silencios infinitos y lenguajes inmóviles.
(Uno presiente la tormenta, fiera y desencadenada, interior, ansiada de islas y edades postreras. Los buitres amurallan esta condición de inclemencia.
Los ojos escapan absolutos con todas las dudas que me deja el pájaro en vuelo.
La sed en mi boca seca, las puertas en la claridad de lo inhóspito.
Por si acaso, me sublevo como lo hacen los guijarros debajo de los durmientes.
Hay que estar muerto para soportar la vida: la luz es fiera en el dictado 
de la página, fiera y necesaria como la vida.
Desde mi infancia cualquier combate fue lícito: solo así tienen sentido 
las proclamas y las diversas resurrecciones, la claridad incorporada al cuerpo.
Pero la tierra absoluta de lo profundo, reunida en definitiva en mis manos.
Y sin embargo, tengo alas eternamente perecederas.
En el orden del mundo, roídos féretros y ciegos lodazales en los ojos.
Uno se queda ligado a ciertas historias como fiel degolladura.
Mientras la boca mastica imposibles, el rostro refleja el puño de golpes que recibe, 
desde el silencio tirado a la calle.) Es la tierra, me digo. La cavidad húmeda.
Avanzo firme para cumplir el mandato del bajomundo, dudar de las pocas monedas 
en mi bolsillo, horadar el ansia del harapo hasta alcanzar el gesto 
de la arcilla en esta tierra desmenuzada en gritos.
Barataria, 2016