sábado, 6 de agosto de 2016

RESPIRACIÓ INEXACTA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





RESPIRACIÓ INEXACTA 




Només hi ha els meus ulls al mig del fum de les portes. L’esmolat tren
dels galls fa tremolar els records. Venen a la meua ment les baules
de saliva caient damunt de segles de negres voravies, davall dels cascos
irredimibles de l’ocàs, el trepant dels buits que va deixant el rellotge.
Hi ha alguna cosa inassequible, després de tot, en la respiració inacabada del pol·len,
o en l’amagatall que s’ha fabricat en la fusta,
o en el fragment de paisatge que guarden les fotografies,
o en la pedra de silenci d’algun túnel
o en el vinagre que fa de sarcòfag per a les illades.
Tot és inexacte, fins i tot en els taüts. Però què hi fa al capdavall.
Callem davant de la claror hospitalària de cada dia sense cap disfressa.
Callem quan s’amunteguen davant de nosaltres els cementiris i les sabates ofegades 
dels cecs, i l’alé marcit de la pluja.
Mentre caminem ens guaiten els sorolls i l’espeternec dels voltors negres.
A ver dir, i en certs llocs, ens tornem titillers o salivalls.
De la rialla de certs ninots es percep palanganes replenes de purgants.
Potser no hi haurà sorpresa més gran en el degoteig descolorit de la respiració:
Se sap que certa il·logicitat, té sentit. L’il·lògic no és cap acudit.
Els que conspiren ho fan contra tota lògica i contra tota raó.
En la respiració intensa, hi ha un moment sense dents: un crit intens
com la meitat de l’univers sostingut a la boca. Com Déu en l’estómac.
Com el gos, sense dubte, llepant l’altra banda de l’espill.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






INEXACTA RESPIRACIÓN




Sólo existen mis ojos en medio del humo de las puertas. El afilado tren
de los gallos, hace temblar los recuerdos. Vienen a mi mente los eslabones
de saliva cayendo sobre siglos de negras aceras, debajo de los cascos
irredimibles del ocaso, el taladro de los huecos que va dejando el reloj.
Hay algo inasible, después de todo, en la respiración inacaba del polen,
o en el escondrijo que uno ha fabricado en la madera,
o en el fragmento de paisaje que guardan las fotografías,
o en la piedra de silencio de algún túnel
o en el vinagre que sirve de sarcófago para los ijares.
Todo es inexacto, hasta en los ataúdes. Pero qué importa a fin de cuentas.
Callamos frente a la claridad hospitalaria de cada día sin disimulos.
Callamos cuando se agolpan frente a nosotros los cementerios y los zapatos ahogados 
de los ciegos, y el aliento ajado de la lluvia.
Mientras caminamos nos acechan los ruidos y el pataleo de los zopilotes.
A decir verdad, y en ciertos lugares, uno se torna titiritero, o escupitajo.
De la risa de ciertos muñecos uno percibe palanganas repletas de purgantes.
Quizá no haya mayor sorpresa en el goteo descolorido de la respiración:
Uno sabe que cierta ilogicidad, tiene sentido. Lo ilógico no es un chiste.
Quienes conspiran lo hacen contra toda lógica y contra toda razón.
En la respiración intensa, hay un momento sin dientes: un grito intenso
como la mitad del universo sostenido en la boca. Como Dios en el estómago.
Como el perro, sin duda, lamiendo el otro lado del espejo…
Barataria, 2016