viernes, 7 de octubre de 2016

TRAVESSIA DEL LLINDAR

Imagen cogida de la red





TRAVESSIA DEL LLINDAR




Per a Joaquim Comuall




Després de tanta foguera i soledat i conjurs, podem creuar el llindar
dels records salobrosos que encara ens queden als ulls.
Qui camina en la fosca fuita de les ombres? Qui, després de tot, 
alça la veu contra l’immund, malgrat els rellotges nuvolats de l’abatiment;
en l’infinit, el soroll del sutge i el seu colp trist d’infantesa humiliada.
Mai no oblide els genolls enrogits de la vigília.
En la contraporta dels absurds, alguns inferns esclofollats: la misèria
i la seua brea de murs, el tapís al voltant d’alguns espills.
Tota travessia,
⎼⎼ho sé ara⎼⎼, és una disputa d’horitzonts al mig 
de la sinuositat de l’agonia: seguesc, en tot cas, l’empremta de la desmemòria,
i les seues mans d’ocells polsegosos.
És una seqüela de batecs de la qual no ens lliurem, un absolut d’oblits 
o dolor, un pacient espectre d’ un mateix que nuga nit i dia.
(Abans d’ultrapassar la boira, encara resten algunes boques desheretades.
Resta el soroll groc dels ofegats l’absurd, resta l’arbre caníbal 
de la còpula, la nit líquida dels riscos, els interessats a llogar 
els taüts de la història, les omissions d’algun setge.
Jo mai no he pogut erigir paradisos. Visc en el mateix lloc sord de sempre, 
sense desplaçar-me, sense callar la urbanitat de la meua sang.
He aprés a viure així, perquè es pateix menys. Els meus ulls no em són estranys.)

En caminar tots els dies per les voreres anem reemplaçant botxins…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ








TRAVESÍA DEL UMBRAL




Para Joaquim Comuall




Después de tanta hoguera y soledad y conjuros, podemos cruzar el umbral 
de los recuerdos salobres que aún nos quedan en los ojos.
¿Quién camina en la oscura fuga de las sombras? ¿Quién, después de todo, 
alza la voz contra lo inmundo, pese a los relojes nublados del abatimiento;
en lo infinito, el ruido del hollín y su golpe triste de infancia humillada.
Nunca olvido las rodillas enrojecidas de la vigilia.
En la contrapuerta de los absurdos, algunos infiernos descascarados: la miseria
y su brea de muros, el tapiz alrededor de ciertos espejos.
Toda travesía,
⎼⎼lo sé ahora⎼⎼, es una disputa de horizontes en medio 
de la sinuosidad de la agonía: sigo, en todo caso, la huella de la desmemoria,
y sus manos de polvorientos pájaros.
Es una secuela de latidos de la que uno no se libra, un absoluto de olvidos 
o dolor, un paciente espectro de uno mismo que anuda noche y día.
(Antes de traspasar la niebla, todavía quedan algunas bocas desheredadas.
Queda el ruido amarillo de los ahogados y el absurdo, queda el árbol caníbal 
de la cópula, la noche líquida de los riesgos, los interesados en alquilar 
los ataúdes de la historia, las omisiones de algún asedio.
Yo nunca he podido erigir paraísos. Vivo en el mismo lugar sordo de siempre, 
sin desplazarme, sin callar la urbanidad de mi sangre.
He aprendido a vivir así, porque se sufre menos. Mis ojos no me son extraños.)

Al caminar todos los días sobre las aceras uno va reemplazando verdugos…
Barataria, 2016