Imagen cogida del FB de Pere Bessó
DARRERS
FULLATGES
Van els darrers fullatges de l’alé com cresols trencats: adins,
la veu inconeguda entre les branques de la foscor.
Sempre és estrany remugar en l’última fila del nus orb de les duelles.
(Tota la crueltat se’ns acosta als ulls, l’ànim tallat del camí fet,
fins i tot la voluntat feta ganyota i la seua
postura mosquejada.
Un resta estupefacte davant de l’al·luvió dels ensopegaments i la seua càries de llot.
El riure estira la seua carn fins al pregon orifici del defalliment.
De vegades, només vull tornar a l’alienació dels meus braços, a les clares ales
de l’orgasme, al pou de sol del melic,
a l’horitzó de llunes dels teus encaixos, a aqueixa nineta negra on penetra el foc.
El conjur és immens en aqueixa pedra. Allà fluctua el braceig plenipotenciari
dels peixos, i s’accentuen els genolls, durs de l’alé.
En certa manera, la memòria arria tots els pensaments i les volences
i fins i tot les pluges lleus de la mímica.
En l’ull cansat, llargues gotes de tristor com una harmònica desafinada.
S’amunteguen les paraules trencades i els remordiments, la cendra nua,
l’espai dels porus i totes les vísceres bullents de la intempèrie.
Res no pot sojornar en la boca, ni la marxa, ni el camí, ni la geografia
de tot el que ens ha tocat: només se sent l’eco inefable de les ales.)
Quant resta, després de tot, de la infància, de les pèrdues i convulsions?
Tremola el cos quan és sotjat pel corc damunt de la terra.
Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
FOLLAJES POSTREROS
Van los follajes postreros del aliento como rotos candiles: adentro,
la voz irreconocible entre las ramas de la oscuridad.
Siempre es extraño rumiar en la última fila del nudo ciego de las mochetas.
(Toda la crueldad se nos arrima a los ojos, el ánimo sajado de lo andado,
aun la voluntad convertida en mueca y su postura mosqueada.
Uno queda estupefacto ante el aluvión de los tropezones y su caries de cieno.
La risa estira su carne hasta el hondo orificio del desfallecimiento.
A veces, sólo quiero regresar al enajenamiento de mis brazos, a las claras alas
del orgasmo, al pozo de sol del ombligo,
al horizonte de lunas de tus encajes, a esa pupila negra donde penetra el fuego.
El conjuro es inmenso en esa piedra. Allí fluctúa el braceo plenipotenciario
de los peces, y se acentúan las rodillas, duras del aliento.
En cierto modo, la memoria arrea todos los pensamientos y las querencias
y hasta las lluvias leves de la mímica.
En el ojo fatigado, largas gotas de tristeza como una armónica desafinada.
Se agolpan las palabras rotas y los remordimientos, la ceniza desnuda
el espacio de los poros y todas las vísceras hirvientes de la intemperie.
Nada puede postergarse en la boca, ni la marcha, ni el camino, ni la geografía
de cuanto nos ha tocado: solo se oye el eco inefable de las alas.)
¿Cuánto queda, después de todo, de la infancia, de los extravíos y convulsiones?
