sábado, 10 de diciembre de 2016

LLIT DEL ROVELL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





LLIT DEL ROVELL




De qualsevol manera la gespa de la nit és una mena de sediment.
Però, en quina creu gravem les convulsions contínues del cos,
el badalls que a estones ens asfíxia?
El rovell, callat, ens porfidieja. El corpori resulta una mena de miratge.
És rara la respiració entre esquinçalls de sal i cataclismes.
Sent el llit crepuscular en què es tornarern els meus braços.
Al mig de les llargues mantes de la tristesa, la intensitat definitiva dels ferros,
Els ulls fins al punt d’ignorar els esbufecs petrificats de la molsa.
—Al teu llit de morter empal·lideix la fe i la joia que suscita la gaubança;
la boira estén d’immobilitat el crit.
De tot el caos i les seues negacions persisteixen les gratades de la bastida,
les semprevives inamovibles del penyal profund del galop.
(Ningú no defuig els greuges, ni la velocitat estrepitosa de la ràfega.
Cadascú gira al voltant de les seues foscors, sense la clarividència de la fossa,
ni el cuc sord que mossega l’ànima.
Mentre que l’òxid nasca en els porus, o siga abissal com l’insomni,
ningú no podrà tindre de llit l’ocell de llum necessari: és, potser, escuma cega 
la nostra corporeïtat, aqueix titubeig de còpula que ens sacseja?
En el teu llit diposite les meues tempestes i les tantes soledats que provoca
l’ardiment: reste en les línies del teu cos com si es tractara de tornar
al país que mai no tinguí. Com si es tractara d’esfondrar els abandons.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



LECHO DE LA HERRUMBRE




De cualquier forma el césped de la noche es una suerte de sedimento.
Pero, ¿en qué cruz grabamos las continuas convulsiones del cuerpo,
el bostezo que a ratos nos asfixia?
La herrumbre, callada, nos porfía. Lo corpóreo resulta una suerte de espejismo.
Es rara la respiración entre jirones de sal y cataclismos.
Oigo el lecho crepuscular en que se han convertido mis brazos.
Entre las largas cobijas de la tristeza, la intensidad definitiva de los fierros,
los ojos al punto de desoír los resuellos petrificados del moho.
—En tu lecho de argamasa, palidece la fe y el alborozo que suscita el regocijo;
la niebla cunde de inmovilidad el grito.
De todo el caos y sus negaciones, persisten los arañazos del andamiaje,
las siemprevivas inmovibles del peñasco profundo del galope.
(Ninguno soslaya los agravios, ni la velocidad estrepitosa de la ráfaga.
Cada quien gira en torno a sus oscuridades, sin la clarividencia de la fosa,
ni el gusano sordo que muerde el alma.
Mientras el óxido nazca en los poros, o sea abisal como el insomnio,
nadie podrá tener de lecho, el pájaro de luz necesario: ¿es, acaso, espuma ciega 
nuestra corporeidad, ese titubeo de cópula que nos sacude?
En tu lecho deposito mis tempestades y las tantas soledades que provoca
el ardimiento: me quedo en las líneas de tu cuerpo como si se tratara de volver
al país que nunca tuve. Como si se tratara de desmoronar los abandonos.)
Barataria, 2016