Pintura de Debora L Stewart, cogida de Pinterest
CASTRACIÓ
SENSE DOMICILI
Hi ha sofismes horribles com la flaire de la rosa enmig de l’aire viciat de cresols justament en el cossí de l’olfacte on es perverteix i colpeja la intempèrie: m’encega la llepada dels reclams i aqueix ritual de furtar-me la tranquil·litat com si es tractara d’una estella que trenca la paret del cos fins a desencoratjar l’alegria tot allò mort ens mira amb la seua acostumada indiferència i anihilament (de vegades es munta una tremenda bulla quan se li fa cas als engonals o es vol repuntar el llindar dels genitals més enllà de l’ull somorgollat en la nit enmig de tant posat de cànter trencat la nit s’obri a l’alé de la garrotxa i ací es disfressa o enfolleix l’agonia i les seues parpelles el vent de les ejaculacions fosques) d’una altra banda un és ple de tants desencontres fortuïts: ara a més giren els canelobres en torn als segells postals amb alguna lascívia de porta oberta sempre el destí és un grapat de cendra deslliurat de regions de l’esperit (no sé si puc somriure al costat de l’anou del teu fred i afegir-hi els meus desassossecs) hi ha tant de dolor en la sintaxi del país: tantes caigudes que un ja no desitja alçar-se en el fang de la desolació aquest insomni sord que engendra dimonis tot és massa cruel per a la bellesa del llenç verd del teu pubis fa mal no obrir la frontissa o enterrar els trens de la infància o el capvespre prematur de les distàncies en aquest tràngol de la pulsació dels llampecs els bassals d’ossos al voltant de les meues costelles mai no sé si tenen rostre propi les estàtues o si hi creix la vegetació del país però no no existeixes ni ací ni allà no existeixes malgrat els meus forats em desplome escapçat dels meus ocells sempre “són dues portes obrint-se i tancant-se”: només ets ràfega de sal en la meua ànima o un tapís per a totes les meues nostàlgies tot el que esperí per la talaia s’esdevé inenarrable: es refredaren els cementiris i també ho feren les eines del deliri ara (ens envaeix) el nus cec de les prestatgeries i un espasme d’amants sense afrodisíacs entre la deriva i romandre la castració sense domicili com l’estupre en contra dels somiadors…
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
CASTRACIÓN SIN DOMICILIO
Hay sofismas horribles como el aroma de la rosa en medio del aire viciado de candiles justo en el cuenco del olfato donde se pervierte y golpea la intemperie: me enceguece el lamido de los reclamos y ese ritual de robarme la tranquilidad como si se tratase de una astilla que rompe la pared del cuerpo hasta descorazonar la alegría todo lo muerto nos mira con su habitual indiferencia y aniquilamiento (a veces se arma tremendo enredo cuando se le hace caso a las ingles o uno quiere pespuntar el umbral de los genitales más allá del ojo sumergido en la noche entre tanta pose de cántaro roto la noche se abre a la respiración de la breña y ahí se disfraza o enloquece la agonía y sus párpados el viento de las eyaculaciones oscuras) de otro lado uno está lleno de tantos desencuentros fortuitos: ahora además giran los candelabros en torno a los sellos postales con alguna lascivia de puerta abierta siempre el destino es un puñado de ceniza desprendido de regiones del espíritu (no sé si puedo sonreír junto a la nuez de tu frío y añadirle mis desasosiegos) hay tanto dolor en la sintaxis del país: tantas caídas que uno ya no desea levantarse en el fango de la desolación ese insomnio sordo que engendra demonios todo es demasiado cruel para la belleza del lienzo verde de tu pubis duele no abrir la bisagra o enterrar los trenes de la niñez o el atardecer prematuro de las distancias en ese trance de la pulsación de los relámpagos los charcos de huesos alrededor de mis costillas nunca sé si tienen rostro propio las estatuas o si en ellas crece la vegetación del país pero no no existes ni aquí ni allá no existes pese a mis agujeros me desplomo decapitado de mis pájaros siempre “son dos puertas abriéndose y cerrándose”: sólo sos ráfaga de sal en mi alma o un tapiz para todas mis nostalgias todo cuánto esperé por la atalaya resulta inenarrable: se enfriaron los cementerios y también lo hicieron los utensilios del delirio ahora (nos invade) el nudo ciego de los estantes y un espasmo de amantes sin afrodisíacos entre la deriva y quedarse la castración sin domicilio como el estupro en contra de los soñadores…
Barataria, 2017
