jueves, 25 de enero de 2018

PARAULES A LA FINESTRA

Imagen Pinterest






PARAULES A LA FINESTRA




L’aire respira en el gira-sol dels ocells
—ací on les fulles
no tenen límit en els rellotges,
ni cansament:
l’horitzó en les mans i en les palpebres aquesta terra
afonada en l’argent viu de míseres boques
—les proclames esglaien
el vaivé de la sang
i desvetllen el pit i les parcel·les de la carn.

No hi ha mans que despullen catedrals verdes,
ni atifells per a mitigar
el fred que acampa en els porus
—no hi ha mans la faena de les quals
obra solcs i el gra inaugure refilets o simplement endevinalles
on l’alba, —arribada— salte d’alegria.

Mentre m’empara el teu riure calent en els meus ulls,
el finestral em deixa
veure la teua cabellera fosca en el silenci del meu somni. 
—llaure en mi nòmada
ofici de palpebres,
les paraules són aquesta finestra que obri la teua cara;
les finestres,
el cerç del teu coll fundant el meu aliment.

En el teu cos volen guitarres de cel
—aquest que dempeus està ferit:
pol·len de un navili intens, forma de la foguera
en la meua arquitectura, oceà en el meu pit:
—aigua redona en les meues paraules.
Els teus braços en el litoral de la finestra,
la boca on es fa l’hivern
i després baixa al rierol de l’espiga de l’olfacte.
Des d’aquesta finestra que sempre ens veu,
mirem el bosc,
les palpebres lletregen sabates,
l’olor de la pell trashumant
puja als mocadors del cel
i gira com una virolla en la saliva.

Ara les paraules són espills plurals,
espills i aigua,
ací on de sobte ens tornem figures a l’oli. 

Sense cap dubte la pluja revifa els nostres records.
(Cada vegada es mullen els cantons del meu alé
i el caminar de la meua memòria.)

La pluja en els pins,
el riu en els cedres
o els bancs en els arrels dels eucaliptus.

Ací on l’ull naix en la teua muntanya i la sal no fereix
ni violenta la fam que entumeix al món.
La nostra set no té dols,
ni és fauna per a museus.
(Per bé que la metamorfosi del llit tinga una altra empunyadura,
I les parpelles se gasten en les vidrieres.)

Nosaltres hem sigut part d’aquesta migració d’ombres:
la guerra cremà l’aire dels nostres ulls;
després la pau que mai no vingué,
després els repetits vaivens del mercat global,
després, ací, —tu i jo—
volent comprendre el goig entre ressons
i llocs de desplaçats
—espigues ofegades en ombres,
veritat atroç
que enderroca murs i no fa més diàfana la paraula.

No sé si un dia trencàrem les cadenes dels himnes
—Nasquérem?
Plou encara als nostres costats:
aquesta pluja amb sol damunt de les pedres.
(El foc és convuls en les pulsacions enreixades.)

El temps ens ha fet viure l’oblit de les paraules
o la pàgina en blanc als carrers.
De tant oblit, l’oblit
ha esdevingut aquesta memòria habitada als meus llençols.
—Aquesta memòria
que hui em mira en la finestra
com un quadern tremolós de la infància.
De tant caminar i mirar cares als carrers
i parcs,
només veig
bullir els teus ulls en la llum tèbia de les meues nines.
—ulls i nines inexpugnables
en un temps on preval
l’entertainment a l’estil hollywoodenc.

No som dic —tu i jo— aquest temps, ni els efectes
de Kingdom of Heaven.
Som en aquesta història,
més la sal de Job, que no qualsevol dia transitori:
en la transparència del sol parla el teu cos
—llum sonora en el tacte
de les meues paraules on el fruit es fa visible en els meus porus:
llum en la meua gola com un altre cel en la meua finestra…
—Així, senzillament,
llum ascendint sense vestit al meu cos.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PALABRAS EN LA VENTANA




El aire respira en el girasol de los pájaros
—ahí donde las hojas
no tienen límite en los relojes,
ni cansancio:
el horizonte en las manos y en los párpados esta tierra
hundida en el azogue de míseras bocas
—las proclamas asustan
el vaivén de las sangre
y desvelan el pecho y las parcelas de la carne.

No hay manos que desnuden catedrales verdes,
ni aperos para mitigar
el frío que acampa en los poros
—no hay manos cuya faena
abra surcos y el grano inaugure trinos o simplemente acertijos
donde el alba, —llegada—  salte de alegría.

Mientras me arropa tu risa caliente en mis ojos,
el ventanal me deja
ver tu cabellera oscura en el silencio de mi sueño.
—aro en mi nómada
oficio de párpados,
las palabras son esa ventana que abre tu cara;
las ventanas,
el cierzo de tu cuello fundando mi alimento.

En tu cuerpo vuelo guitarras de cielo
—ese que en pie está herido:
polen de un navío intenso, forma de la hoguera
en mi arquitectura, océano en mi pecho:
—agua redonda en mis palabras.
Tus brazos en el litoral de la ventana,
la boca donde se hace
el invierno
y luego baja al arroyo de la espiga del olfato.
Desde esa ventana que siempre nos ve, 
miramos el bosque,
los párpados deletrean zapatos,
el olor de la piel trashumante
sube a los pañuelos del cielo
y gira como un trompo en la saliva.

Ahora las palabras son espejos plurales,
espejos y agua,
aquí donde de pronto nos volvemos figuras al óleo.

Sin ninguna duda la lluvia aviva nuestros recuerdos.
(Cada vez se mojan las esquinas de mi aliento
Y el andar de mi memoria.)
La lluvia en los pinos,
el río en los cedros
o los bancos en las raíces de los eucaliptos.

Aquí donde el ojo amanece en tu montaña y la sal no hiere
ni violenta el hambre que entumece al mundo.
Nuestra sed no tiene duelos,
ni es fauna para museos.
(Aunque la metamorfosis de la cama tenga otra empuñadura,
Y los párpados se gasten en las vidrieras.)
Nosotros hemos sido parte de esa migración de sombras:
la guerra quemó el aire de nuestros ojos;
después la paz que nunca vino,
después los repetidos vaivenes del mercado global,
después, aquí, —vos y yo—
queriendo entender  el júbilo entre ecos
y lugares de desplazados
—espigas ahogadas en sombras,
atroz verdad
que derriba muros y no hace más diáfana la palabra.

No sé si un día rompimos las cadenas de los himnos
—¿Nacimos?
Llueve todavía en nuestros costados:
esa lluvia con sol sobre las piedras.
(El fuego convulsiona en las pulsaciones enrejadas.)

El tiempo nos ha hecho vivir el olvido de las palabras
o la página en blanco en las calles.
De tanto olvido, el olvido
se ha vuelto esa memoria habitada en mis sábanas.
—Esa memoria
que hoy me mira en la ventana
como un cuaderno tembloroso de la infancia.
De tanto caminar y mirar caras en las calles
y parques,
sólo veo
bullir tus ojos en la luz tibia de mis pupilas.
—ojos y pupilas inexpugnables
en un tiempo donde prevalece
el entertainment  al estilo hollywoodense.

No somos digo —vos y yo—  ese tiempo, ni los efectos
de Kingdom of Heaven.
Somos en esta historia,
más la sal de Job, que cualquier día transitorio:
en la transparencia del sol habla tu cuerpo
—luz sonora en el tacto
de mis palabras donde el fruto se hace visible en mis poros:
luz en mi garganta como otro cielo en mi ventana…
 —Así, sencillamente,
luz ascendiendo sin vestido a mi cuerpo.

Barataria, 10.XII.2008
Del libro “CUERPO DE POSTRIMERÍAS”, 2008 (Inédito) 120 pp
© André Cruchaga

miércoles, 24 de enero de 2018

MEMÒRIA CONSUMADA

Imagen Pinterest






MEMÒRIA CONSUMADA




De súbito comprendo que ni ahora ni luego
arrancaré mi nombre al merecido olvido.
Gastón Baquero





La memòria ens torna el que el temps s’emporta.
Així, el perdut es recobra i només es crema l’inservible:
—això que no obrin ocells ni incendien de cerç les finestres.
Entre les palpebres,
el món es torna un diccionari d’ecos;
en cada rètol la paraula fa el seu ofici
—ací els noms no tenen garanties:
la pols o el fum els torna dubtosos i borrosos.
El vent excava paraules en la memòria
—les paraules criden en el túnel
contemplatiu dels rostres.
La memòria flameja com una bandera
sobre la hipnosi de les ones.
La set pel món llegeix portes,
dibuixa camins i sil·labeja mirades:
el got del calendari mulla l’alteritat del món
—la llengua de la història, aquesta forma de llançar projectils
en l’aigua, aquesta forma de l’aigua,
fonda en les temples…

Sobre els rails de la memòria salta un sens nombre d’esquerdes,
els colps fúnebres del planeta,
vaixells d’ombres que ningú no nomena.
En les nits les palpebres obrin la hipotenusa de les palpebres;
les claus són un esquer per a veure la llum en la frontera dels cecs.
La memòria copia les paraules transitòries de la realitat
o el destemps en un joc de naips.
En el dia les voreres besen dissonàncies de llampecs,
els espills de la son
o la llanterna que s’apaga en el rostre més adust.

Així aprenem la sintaxi de l’aire i la mètrica de les pedres.
(Aisí buidem els oblits que ens vencen, les branques
de silenci a les vores de la nit.)


Amb aquestes lliçons
escrivim epitafis i llancem estels a la gespa.
En les guies de consum s’inclouen petits tips
per a catalogar els somnis
—amb les mans invisibles del vent;
després un entra en el tràngol que modelen aquests pensaments:
—un món de marea i escuma, sense arrels,
en cada carrer.

Amb la memòria desenfundada un s’adona
dels homicidis,
en els infants que s’han perdut explorant formes,
sostres,
mans,
faules de viatges inexplicables,
conclaves buits de paraules,
cementiris els cercles del qual ens fan morir sense redimir-nos.

De vegades la memòria toca la vida.
El que la carn oblidà,
ella ho espolsa.
El que la litúrgia oblida en el seu hàbit sagrat,
ella ho torna coixí,
i un present de llençol memoriós.
El que el present hereta dels horaris,
ella ho torna fumejant foguera.
I així el calendari en la seua flama,
es torna buganvilla. (O ferides en el desmai del sanglot.)
De vegades la memòria reconcilia els afluents del destí:
en aquest pou de l’ofici de la vida;
el paisatge d’un resta tutelat
fins a ser habitat de nou pels mocadors de l’anhel.

I en ser així,
foc vehement,
m’embarque de vegades en la seua vela:
els vitralls del paisatge es tornen proverbials
—hort resguardat
l’alé i, si de cas, finestró de l’arcà.

La memòria, i la seua broma i tot,
és de sobte una flor en el somni.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MEMORIA CONSUMADA




De súbito comprendo que ni ahora ni luego
arrancaré mi nombre al merecido olvido.
Gastón Baquero




La memoria nos devuelve lo que el tiempo se lleva.
Así,  lo perdido se recobra y sólo se quema lo inservible:
—eso que no abren pájaros ni incendian de cierzo las ventanas.
Entre los párpados,
el mundo se vuelve un diccionario de ecos;
en cada rótulos la palabra hace su oficio
—ahí los nombres no tienen garantías:
el polvo o el humo los vuelve dudosos y borrosos.
El viento excava palabras en la memoria
—las palabras gritan en el túnel
contemplativo de los rostros.
La memoria flamea como una bandera
sobre la hipnosis de las olas.
La sed por el mundo lee puertas,
dibuja caminos y silabea miradas:
el vaso del calendario moja la otredad del mundo
—la lengua de la historia, esa forma de lanzar proyectiles
en el agua, esa forma del agua,
honda en las sienes…

Sobre los rieles de la memoria saltan sinnúmero de grietas,
los golpes fúnebres del planeta,
barcos de sombras que nadie nombra.
En las noches los párpados abren la hipotenusa de los párpados;
las llaves son un señuelo para ver la luz en la frontera de los ciegos.
La memoria copia las palabras transitorias de la realidad
o el destiempo en un juego de naipes.
En el día las aceras besan disonancias de relámpagos,
los espejos del sueño
o la linterna que se apaga en el rostro más adusto.

Así aprendemos la sintaxis del aire y la métrica de las piedras.
(Así vaciamos los olvidos que nos vencen, las ramas
de silencio a orillas de la noche.)

Con estas lecciones
escribimos epitafios y lanzamos estrellas al césped.
En las guías de consumo se incluyen pequeños tips 
para catalogar los sueños
—con las manos invisibles del viento;
después  uno entra en el trance que modelan esos pensamientos:
—un mundo de marea y espuma, sin raíces,
en cada calle.

Con la memoria desenfundada uno cae en la cuenta
de los homicidios,
en los niños que se han perdido explorando formas,
techos,
manos,
fábulas de inexplicables viajes,
cónclaves vacíos de palabras,
cementerios cuyos círculos nos hacen morir sin redimirnos.

A veces la memoria toca la vida.
Lo que la carne olvidó,
ella lo desempolva.
Lo que la liturgia olvida en su hábito sagrado,
ella lo hace almohada,
y un presente de memoriosa sábana.
Lo que el presente hereda de los horarios,
ella lo vuelve humeante hoguera.
Y así el calendario en su flama,
se torna buganvilla. (O heridas en el desmayo del sollozo.)
A veces la memoria reconcilia los afluentes del destino:
en ese pozo del oficio de la vida;
el paisaje de uno queda tutelado
hasta ser habitado de nuevo por los pañuelos del anhelo.

Siendo así,
fuego vehemente,
me embarco a veces en su vela:
los vitrales del paisaje se vuelven proverbiales
—huerto resguardado
el aliento y, acaso, postigo del arcano.

La memoria, con todo y su bruma,
es de pronto una flor en el sueño.

Barataria, 02.XII.2008
Del libro “CUERPO DE POSTRIMERÍAS”, 2008 (Inédito) 120 pp
© André Cruchaga

jueves, 18 de enero de 2018

PORTES

Imagen: Pinterest





PORTES




Ací són en el seu alliberament continu de tragins.
Dormen. Desperten. Enfosqueixen.
La bogeria o la passió les sedueix,
gaudeixen de l’art de veure fluir les sabates.

Sovint són ossos o branques d’esperança
quan s’obrin a les palpebres,
a les mirades o a l’univers de les batalles.
Al seu vestit només hi ha sal o sucre
i terrossos de vent i veritat.
Les he vistes respirant ombres mudes,
suc i, si de cas, espills
on la llum acompleix la seua misteriosa faena de guaita.
Ací en les enclaves,
la pluja encén els seus beuratges
fins fer que el vent asseque el seu alé.

Hi ha portes que duen a calabossos
i en les seues ranures hi ha resquills amagats.
També en els tancs
quan els soldats ixen a vessar la sang
del proïsme i el sol s’amuntega
damunt dels sostres i rellotges difusos.
Està la porta al cel,
l’única porta per on s’entra moribund;
i també a la de l’infern,
segons ens diu la cega respiració de la ranera.
Totes reben els ulls fatigats des de fora,
la mirada ardent i l’ull de l’aire,
la ferida de l’esvaïment,
i el fum ferit dels carrers.

Sempre es troben exposades al crit i a l’oix,
als reflectors dels esquirols irascibles,
a les armes barroques de les col·legiales,
a la fermentació de la lluna
i els seus crits,
al dubte de les ulleres que pul·lulen als carrers a l’aguait.
La nit les posseeix en els seus braços i les desperta el dia
amb les seues lliures de seduccions blaves,
amb la respiració del mar estesa al pit…
Tancades, l’oïda és l’única sentinella que les acarona
amb sigil·losa vestimenta.
Alguna cosa d’elles descriu la respiració del món.
Alguna cosa d’elles, les diferents cares del món
—lloc des d’on cruixen les escenes:
els jocs de la vida com l’ull obert a l’entreson.
Callen entre les mans
—cel·les a borbolls aferrant-se al buit.
Damunt de la polleguera, la porfídia de la pols,
els objectes de la boira,
l’eructe de les pedres,
la sang en lívids gots cap per amunt de les ombres,
ulls de sobte sense somriure.
A la distància la nit les refreda.
Una vegada darrere de l’altra el rostre les revela.
Una vegada darrere de l’altra guarden les brases del dia
i els rostres fugissers
del seu mateix llindar.

En tocar-les s’estremeix la seua escorça,
la seua fusta vestida de vernís o els seus secrets vigorosos,
transeünts extraviats del temps.

En cada porta els ulls travessen el dia.
La febre de l’alba que baixa de la nit.

És un altre cos cobrint els buits de la casa,
una atra ombra perenne del temps.
Un altre esperit que vigila la son.
Ningú no les relleva del seu abisme noctàmbul.
Ningú no fa posta amb les seues dents
mentre l’hecatombe les aguaita
amb el seu vertigen de desigs frenètics,
amb els seus peus enfurismats de lladrucs.
Els gossos de tant en tant són sentinelles;
però s’espaordeixen quan senten
ressons d’àvids joguets,
quan les ombres vagaregen amb màscares.
A través d’elles el País es torna silenciós.

La sorpresa s’afanya en desigs.
De bat a bat ixen totes les teranyines
i les hores pregones del secret.
Ningú no les podrà llevar per molt que les enrunen.
Foren fetes per a guardar les pestanyes
I aqueixa realitat frenètica que l’escalfred pateix
com una realitat de fantasmes.
Foren fetes per a detindre la fuga o el galop,
perquè que la propera mort
no transite sobre les seues cuixes de regal.


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PUERTAS



Ahí están en su liberación continua de trajines.
Duermen. Despiertan. Oscurecen.
La locura o la pasión las seduce,
gozan el arte de ver fluir los zapatos.

A menudo son huesos o ramas de esperanza
cuando se abren a los párpados,
a las miradas o al universo de las batallas.
En su traje hay sal o azúcar y terrones de viento y verdad.
Las he visto respirando sombras mudas,
zumo y, acaso, espejos
donde la luz cumple su misteriosa faena de vigía.
Ahí en las mochetas,
la lluvia prende sus brebajes
hasta hacer que el viento seque su aliento.

Existen puertas que dan a calabozos
y en sus ranuras hay escondidas esquirlas.
También en los tanques
cuando los soldados salen a derramar la sangre
del prójimo y el sol se agolpa
encima de los techos y difusos relojes.
Está la puerta al cielo,
la única puerta por donde se entra moribundo;
y también a la del infierno,
según nos dice la ciega respiración del estertor.
Todas reciben los ojos fatigados desde fuera,
la mirada ardiente y el ojo del aire,
la herida del allanamiento,
y el humo herido de las calles.

Siempre están expuestas al grito y a la náusea,
a los reflectores de las ardillas irascibles,
a las armas barrocas de las colegialas,
a la fermentación de la luna
y sus gritos,
a la duda de las gafas que pululan en las calles
de manera acechante.
La noche las posee en sus brazos y las despierta el día
con sus libras de seducciones azules,
con la respiración del mar tendida en el pecho…
Cerradas, el oído es el único centinela que las acaricia
con sigilosa vestimenta.
Algo de ellas describe la respiración del mundo.
Algo de ellas, las diferentes las caras del mundo
—lugar desde donde crujen las escenas:
los juegos de la vida como el ojo abierto en el entresueño.

Callan entre las manos
—celdas a borbotones aferrándose al vacío.
Sobre el quicio, la porfía del polvo,
los objetos de la bruma,
el eructo de las piedras,
la sangre en lívidos vasos boca arriba de las sombras,
ojos de pronto sin sonrisa.
A la distancia la noche las enfría.
Una y otra vez el rostro las desvela.
Una y otra vez guardan las brasas del día
y los rostros huidizos
de su propio umbral.
Al tocarlas se estremece su corteza, su madera vestida
de barniz o sus vigorosos secretos,
transeúntes extraviados del tiempo.

En cada puerta los ojos atraviesan el día.
La fiebre del alba que baja de la noche.

Es otro cuerpo cubriendo los huecos de la casa,
otra sombra perenne del tiempo.
Otro espíritu que vigila el sueño.
Nadie las releva de su abismo noctámbulo.
Nadie hace posta con sus dientes
mientras la hecatombe las acecha
con su vértigo de frenéticos deseos,
con sus enfurecidos pies de ladridos.
Los perros de vez en cuando son centinelas;
pero se aterran cuando escuchan
ecos de ávidos juguetes,
cuando las sombras deambulan con máscaras.
A través de ellas el País se vuelve silencioso.
El asombro se afana en deseos.
De par en par salen todas las telarañas
y las horas profundas del secreto.

Nadie podrá quitarlas por más que las derriben.
Fueron hechas para guardar las pestañas
y esa realidad frenética que el escalofrío padece
como una realidad de fantasmas.
Fueron hechas para detener la fuga o el galope,
para que la próxima muerte
no transite sobre sus muslos de dádiva.

Del libro “INTIMIDAD DEL DESARRAIGO”, 2008 (Inédito)

martes, 16 de enero de 2018

HIMNE A LA PLUJA

Imagen: Pinterest





HIMNE A LA PLUJA




En els temps de pluja el zel arriba fins a la infància.
Els fils de l’aigua esquincen els porus;
la nit es fa diadema,
els ocells s’allotgen en la memòria,
el misteri dels gripaus
beslluma espills d’al·lucinacions increïbles.
La pluja dansa
fins a fer de les sabates un magma de falsos rumors.
En ella hi ha aromes que guarda la memòria:
paratges, insectes, somnis amb aqueixa saba de la vida,
somnis de vent inèdit,
enfiladisses que la son respira en la seua llum insomne.
Llits d’agulles líquides segadores d’ardors.

Què és la infància sense la pluja i els vaixellets de paper
assedegats de mar, de rius?
Què és la infància sense jugar a la nit balba,
o a les finestres on els àngels traspunten les seues ales blaves?
—Al·lucine davant d’aqueixes filades d’aram líquides.

Un xiquet com jo riu al costat dels parracs que
l’abriguen.

Un xiquet com tots els xiquets
no deixa d’escoltar les flautes de l’aigua,
ni s’acovarda davant de les llànties
despreses del cel,
ni s’embolica el rostre amb catifes
d’ulls pòstums i trèmul desdeny.
El fred grinyola en les dents amb el seu caminar desairat.
Flueix memorable com l’ocell a la branca.

Tot és innocent
en aquest caminar indecís d’instintius anells d’aigua.

Els arbres ebris esperen
com llibres guardats en una prestatgeria;
els espills en cada gota retraten transeünts de focs irreals.
A través del silenci la llum es fa més versemblant.
A través de la llum,
els ulls beuen i respiren les arrels de la condició humana.
D’ella alcem llençols gloriosos:
gratificant és el seu líquid encés,
mare del somni en la complicitat del temps.

El soroll dels trens es torna flauta alada,
peix volejant
amb què les tempestes llepen les voravies i deslliguen veus intrèpides.
Mai no he pogut defugir aquests raïls audibles.
L’aspire en el desvetlament i l’ànsia:
respire cisellat de la meua infància.
(Damunt de la terra la miseria estrenyent els cadàvers
amb el seu amarg ofec de punyals.)

Tinc la seua llum opaca en el meu coixí com borbolls d’aurèoles.
I així continuaré amb aqueix infant tot sol en la fragància del sucre,
en la temperància de la canyella,
en la bombolla celeste de la innocència;
car la pluja és el meu encontre,
el perfum concebut de la roba,
la costella inacabada en el meu onatge,
la lluerna perduda en la seua florescència:
anhel infinit
de mullar totes les absències.

Hui em torne nen per a transpirar tota la timidesa obsessa,
tot el dia condemnat a l’agonia,
carn dolent, foguera infinita,
cendra on habiten càbales d’abisme,
corda fluixa del colp d’ala i la ràfega.

La llengua devasta en la seua ficció verinosa;
mentre l’harmonia
vol obrir el seu pit de colibrís condensats.
De sobte els brancatges es pengen de les finestres,
Sacsen el seu arcà,
i transpiren aquesta tinta de l’hivern acumulada en la memòria.

Recorde cada colp d’alé de la boirina
a les galtes:
cavalls en cada gota giratòria,
solcs de sal, voraços, gotegen goles patètiques.
Amb tot, però, els somnis secrets, de l’infant,
de l’adult o del poeta,
segueixen en “tràngol cap a la rosada”.
Continuen els cels treballant en l’ull de les paraules.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HIMNO A LA LLUVIA




En los tiempos de lluvia el cielo llega hasta la infancia.
Los hilos del agua rasgan los poros;
la noche se hace diadema,
los pájaros se albergan en la memoria,
el misterio de los sapos
trasluce espejos de increíbles alucinaciones.
La lluvia danza
hasta hacer de los zapatos un magma de falsos susurros.
En ella hay aromas que guarda la memoria:
parajes, insectos, sueños con esa savia de la vida,
sueños de inédito viento,
enredaderas que el sueño respira en su luz insomne.
Lechos de agujas líquidas segadoras de ardores.

¿Qué es la infancia sin la lluvia y los barquitos de papel
sedientos de mar, de ríos?
¿Qué es la infancia sin jugar a la noche aterida,
o a las ventanas donde los ángeles asoman sus alas azules?
—Alucino frente a esas alambradas líquidas.

Un niño como yo ríe junto a los harapos que lo abrigan.
Un niño como todos los niños
no cesa de escuchar las flautas del agua,
ni se amilana frente a las lámparas
desprendidas del cielo,
ni envuelve su rostro con alfombras
de póstumos ojos y trémulo desdén.

El frío rechina en los dientes con su caminar desairado.
Fluye memorable como el pájaro en la rama.

Todo es inocente
en este caminar vacilante de instintivos anillos de agua.

Los árboles ebrios esperan
como libros guardados en una estantería;
los espejos en cada gota retratan transeúntes de irreales fuegos.
A través del silencio la luz se hace más verosímil.
A través de la luz,
los ojos beben y respiran las raíces de la condición humana.
De ella levantamos sábanas gloriosas:
gratificante es su líquido encendido,
madre del sueño en la complicidad del tiempo.

El ruido de los trenes se vuelve alada flauta,
aleteante pez
con el que las tormentas lamen las aceras y desatan intrépidas voces.
Jamás he podido sustraerme a esos rieles audibles.
La aspiro en el desvelo y el ansia:
respiro cincelado de mi infancia.
(Sobre la tierra la miseria apretando los cadáveres
Con su amargo ahogo de puñales.)

Tengo su luz opaca en mi almohada como borbollón de aureolas.
Y así seguiré con ese niño a solas en la fragancia del azúcar,
en la temperanza de la canela,
en la celeste burbuja de la inocencia;
pues la lluvia es mi encuentro,
el perfume concebido de la ropa,
la costilla inconclusa en mi oleaje,
la luciérnaga perdida en su florescencia:
anhelo infinito
de mojar todas las ausencias.

Hoy me hago niño para transpirar toda la timidez obsesa,
todo el día condenado a la agonía,
carne doliente, infinita hoguera,
ceniza donde habitan cábalas de abismo,
cuerda floja del aletazo y la ráfaga.

La lengua devasta en su ficción ponzoñosa;
mientras la armonía,
quiere abrir su pecho de condensados colibríes.

De súbito los ramajes se cuelgan de las ventanas,
sacuden su arcano,
y transpiran esa tinta del invierno acumulada en la memoria.

Recuerdo cada golpe del aliento de la neblina
sobre las mejillas:
caballos en cada gota giratoria,
surcos de sal, voraces, gotean patéticas gargantas.
Pero aún así, los sueños secretos, del niño,
del adulto o del poeta,
siguen en “trance hacia el rocío”.
Siguen los cielos trabajando en el ojo de las palabras.

Del llibre “INTIMIDAD DEL DESARRAIGO”, 2008 (Inèdit)

sábado, 6 de enero de 2018

SOUTH SNIDERVILLE BASIN

André Cruchaga





SOUTH SNIDERVILLE BASIN




Un cuervo se posó en el árbol que hay frente a mi ventana.
No era el cuervo de Ted Hughes, ni el cuervo de Galway.
Ni el de Frost, ni el de Pasternak, ni el cuervo de Lorca.
Raymond Carver





A la nit més tabac que de costum,
les tisores del fred
rondant els llençols,
els gossos encabritats en el soterrani dels armaris.
Alguns odien aquesta neu despietada en les voravies
i els aparcadors:
odien la saliva congelada a les aixetes,
i la nuesa de la desesperació.

Al desert, els ullals de sal petrificada
mosseguen els calcetins;
tot seguit, els esquirols monòtons del whisky entelat d’espills.
Als pètals de les roses cremades
són incomptables els sospirs:
—de sobte un s’acostuma a viure amb aquesta natura morta;
De sobte veig estendre’s el cimal damunt de les meues temples.

Des de dalt de les muntanyes les vísceres es fan evidents;
sempre aquestes geografies es tornen espill
i monedes a la meua butxaca.
Després de la pluja del vertigen de les gòndoles,
reprenc la lectura:
camine llibres i postals abocant-se a les estrelles,
no siga que se’m congele la memòria.

La foguera de l’aurora s’ha tornat intocable,
tot i així, desvist
el pergamí de l’aigua,
els mails que m’arriben d’unes altres llunyanies.

(Pertoca al poeta
fer un recompte del seu alé per a reinventar
la transfusió de la poesia.
I què millor cosa que convertir-se un en pelegrí
d’una altra respiració, encara que siga sense arc del cel.)

He caminat, també, en l’inhòspit:
el desert salat, els límits
de la pedra i les mineries,
les llànties dels obrers,
las llavors electritzades de la geografia.
He conversat amb l’escorça blanca de la neu regada
Pertot arreu, —i ací, he sentit que canta el meu pit,
els camins llargs, transparents, de l’infinit.
He vist congostos
travessar la meua gola,
mossegar el cel dels creients,
netejar els parabrises,
somriure a les sabates i als abrics.

Així he emplenat el meu quadern de notes com un llogaret nou
fundat en la pal·lidesa esbargida de la farina.

Pertoca al poeta veure la senzillesa i la complexitat de la vida:
—els somriures es congelen en la rosada;
mentre la guitarra de la Pàtria,
—la de cadascú—, sona com
una pell en la intempèrie.
Corroeix com una vella cicatriu
d’escarabats, com les mans balbes tocant la màscara
de les arrugues i els retrats…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ


SOUTH SNIDERVILLE BASIN




Un cuervo se posó en el árbol que hay frente a mi ventana.
No era el cuervo de Ted Hughes, ni el cuervo de Galway.
Ni el de Frost, ni el de Pasternak, ni el cuervo de Lorca.
Raymond Carver





Por las noches más tabaco que de costumbre,
las tijeras del frio
rondando las sabanas,
los perros encabritados en el sótano de los armarios.
Algunos odian esta nieve despiadada en las aceras
y los aparcaderos:
odian la saliva congelada en los grifos,
y la desnudez de la desesperación.

En el desierto, los colmillos de sal petrificada
muerden los calcetines;
luego, las ardillas monótonas del whisky empañado de espejos.

En los pétalos de las rosas quemadas
son incontables los suspiros:
—de pronto uno se acostumbra a vivir con esta naturaleza muerta;
de pronto veo la cumbre tenderse sobre mis sienes.

Desde lo alto de las montañas las vísceras se hacen evidentes;
siempre estas geografías se vuelven espejo
y monedas en mi bolsillo.
Después de la lluvia del vértigo de las góndolas,
retomo la lectura:
ando libros y postales asomándose a las estrellas,
no sea que se me congele la memoria.

La hoguera de la aurora se ha vuelto intocable,
aún así, desvisto
el pergamino del agua,
los mails que me llegan de otras lejanías.

(Toca al poeta,
hacer un recuento de su aliento para reinventar
la transfusión de la poesía.
Y qué mejor que convertirse uno en peregrino
de otra respiración aunque sea sin arcoíris.)

He andado, también, en lo inhóspito:
el desierto salado, los límites
de la piedra y las minerías,
las lámparas de los obreros,
las semillas electrizadas de la geografía.
He conversado con la cáscara blanca de la nieve regada
por todas partes, —y ahí, he sentido que canta mi pecho,
los caminos largos, transparentes, del infinito.
He visto desfiladeros
atravesar mi garganta,
morder el cielo de los creyentes,
limpiar los parabrisas,
sonreírle a los zapatos y a los abrigos.

Así he llenado mi cuaderno de notas como una aldea recién
fundada en la palidez derramada de la harina.

Toca al poeta, ver la sencillez y la complejidad de la vida:
—las sonrisas se congelan en el rocío;
mientras la guitarra de la Patria,
—la de cada quien—, suena como
una piel en la intemperie.
Corroe como una vieja cicatriz
de escarabajos, como las manos ateridas tocando la máscara
de las arrugas y los retratos…


South Sniderville Basin, UTAH, diciembre de 2010
Del libro “CUADERNO DE SALT LAKE CITY”, 2010 (Inédito)